Aquest dissabte, hi ha la 55ena Cantada d’Havaneres a Calella de Palafrugell. Des de 1969 es fa a Port Bo, i des del 1979 es celebra el primer dissabte de juliol.
Va ser en aquella edició, la 13ena, que hi vaig assistir. Aquell any era vicari de la parròquia de Sant Martí, i va ser una bona ocasió per participar en esdeveniments que segueixen marcant la història de la vila. Aquell estiu la Coral Mestre Sirès va oferir el seu primer concert, i també hi era.
En aquells anys, a les Cantades d’Havaneres hi havia unes deu mil persones. Ara s’ha multiplicat per quatre l’assistència, i no em sé fer a l’idea de com es pot anar i venir amb tanta gent.
Però m’alegra de veritat que tingui tan èxit.
Aquest 2022, en la 55ena Cantada hi participen Arjau, Peix Fregit, Port Bo i la Neus Mar.
Personalment conec a la Neus, begurenca d’Esclanyà, sobretot per la seva professionalitat com a cantant i per la seva generositat en ajudar a l’Associació Amb les teves mans, en el nostre treball a Gàmbia.
Estic llegint “Canto jo i la muntanya balla” d’Irene Solà. A la pàgina 50 l’agutzil explica: “Una vegada la Neus em va portar a Calella a sentir havaneres, a beure rom cremat i a menjar sardines a la brasa. Va ser l’única vegada que em va agradar anar a la platja. Encara que m’hi vaig sentir ben fora de lloc, allà, entre tots aquells homes i dones de mar, que tots es coneixien. Nosaltres érem ben forasters, peixos fora de l’aigua. Em va agradar, però em va fer una mica d’enyorança de tornar cap a muntanya, que és casa nostra, i al nostre poble, i a la nostra cantada d’havaneres. Que també són fetes de duresa, aquelles gents marineres, però d’un altre tipus de duresa”.
Visca les cantades d’havaneres, les d’aquest estiu, que s’ha avançat, no sé si pel canvi climàtic o per la guerra d’Ucraïna, que sembla que té la culpa de tot.
