14.6 C
Pals
Dimarts, 21 setembre 2021
- Publicitat -

Doctor Sueño

Ignasi Arbathttp://www.ningunoesperfecte.cat/
Presentador i director del programa "Ningú no és perfecte"
Temps de lectura: 3 minuts
- Publicitat -spot_img
Adaptació de la novel·la d’Stephen King del mateix títol del 2013 que és una seqüela de La resplendor. Dirigeix Mike Flanagan, creador de La maldición de Hill House i director de pel·lícules de terror com Oculus: El espejo del mal i Hush.
El protagonista d’aquesta història és Danny Torrance, el que era el nen de La resplendor i que interpreta Ewan McGregor en aquesta pel·lícula. Danny és un adult que viu traumatitzat per les experiències viscudes a l’Hotel Overlook quan tenia cinc anys i pateix problemes d’alcoholisme i control de la ira. Després de superar els seus problemes amb l’alcohol, contactarà amb Abra Stone, una nena que també posseeix la resplendor. Junts hauran d’enfrontar-se amb uns vampirs que s’alimenten dels nens que posseeixen la resplendor.
Doctor Sueño és una de les millors pel·lícules de terror que hem vist aquest any, amb una ànima molt propera al cinema d’M. Night Shyamalan. Els seus escassos resultats en taquilla la converteixen immediatament en una pel·lícula de culte que serà reivindicada amb el temps. 
Doctor Sueño no és ni pretén fer una pel·lícula al mateix nivell que La resplendor. Se serveix de la seva iconografia per una cosa completament diferent. Per això, definir-la com una seqüela tampoc s’ajusta. El director, Mike Flanagam, aconsegueix amb èxit reconciliar l’adaptació de Kubrick amb La resplendor que va escriure Stephen King. A vegades ho fa prenent distància de l’original de Kubrick, quan no juga amb l’ambigüitat i parla obertament que Danny té poders, i d’altres, en la mitja hora final, quan l’Overlook pren el protagonisme. Doctor Sueño és molt més deutora de King que no pas La resplendor. La manera com contraposa en Danny quan és nen amb l’adult que es desenvolupa en aquesta entrega, és deutora d’It
En abordar una seqüela de La resplendor, Flanagan ha plantejat una pel·lícula que no pretén igualar a Kubrick, però que no deixa de ser ambiciosa. Cal aplaudir l’atreviment de Flanagan en fer una pel·lícula de terror a contracorrent, en què els efectes especials estan molt dosificats i que crea en terror no en funció d’aquests ni en espants a gats, sinó en la creació d’una història, una atmosfera malaltissa i unes molt bones interpretacions. 
Els que som fans de Flanagan ja sabem que el que millor sap fer és treballar amb el terror psicològic, que és el que millor li convenia a Doctor Sueño. Si La resplendor era una pel·lícula sobre l’alcoholisme i l’addicció, Doctor Sueño ho és sobre la desintoxicació, sobrietat i la recuperació. De fet, costa no veure reflectit en Danny Torrance el personatge drogoaddicte de La maldición de Hill House
La pel·lícula té alguns moments terrorífics i angoixosos, el que més, no el mencionarem aquí, però crec que tothom hi coincideix. Una escena que em va deixar absolutament glaçat. D’aquesta en parlem en el podcast amb espòilers. 
Flanagan ha estat molt hàbil de fugir de la seqüela que en realitat és un remake, que desencertadament es fa en l’actualitat. 
Pel que fa als intèrprets, els tres protagonistes principals estan sensacionals. Ewan McGregor ens transmet la fragilitat de Danny Torrance; Rebecca Ferguson és una perfecta malvada, atractiva, terrorífica, temible i poderosa; i finalment Kyliegh Curran, la nena Abra, que ens atrapa per la seva naturalitat. 
La gran festa de la pel·lícula està en la darrera mitja hora en què torna a la pel·lícula de Kubrick, en què reinterpreta les escenes, donant-li un to diferent. Moment en què es produeix la reconciliació de les dues versions. És aquí quan obtenim les respostes que esperaven i quan la pel·lícula es converteix més en una seqüela del muntatge de dues hores i mitja que es va estrenar als Estats Units, en contraposició de l’internacional de dues hores, en què Kubrick va eliminar tot allò que podia fer-nos pensar en elements sobrenaturals. 
Estem davant una obra mestra que serà reivindicada en el temps? Crec que sí. El que em preocupa és que obres com les d’Ari Aster hagin trobat un immerescut reconeixement només pel fet de fer un producte d’autor, i en canvi. una obra majestuosa com aquesta no hagi estat reivindicada amb la mateixa força. ja que la taquilla no ho ha fet, esperem que sigui el temps que la posi en el lloc que es mereix.

Si en voleu més amb espòilers, escolteu el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.

- Publicitat -
Article anteriorPer molts anys
Article següentSupermatí 19 novembre 2019
- Publicitat -
- Publicitat -

Siderland es presenten amb “Totes les nits del món”

Totes les nits del món és el primer disc de Siderland. El trio barceloní presenta 10 cançons que exploren l’eufòria, les ànsies de festa, la soledat i la fi de la joventut a través del fil conductor de la nit. 10 temes autoproduïts i mesclats a Los Angeles per Jeff Sojka (guanyador d’un Grammy) on…
- Publicitat -

Altres notícies

- Publicitat -