5.1 C
Pals
Dissabte, 16 gener 2021

El batalló perdut

El darrer conte d’aquest recull ens ve introduït en el pròleg com el menys nadalenc de tots. Aquí no hi ha arbres de Nadal, ni pessebres, ni pares Noel eficients. Aquí trobem un batalló que, malgrat ser Nadal, no pot aturar la guerra. Aquí trobem la dicotomia entre la realitat bèl·lica i la realitat nadalenca.
El vint-i-quatre de desembre s’aturen els trets i cadascú recull les seves víctimes. És un moment per comptar les baixes però també per recordar que lluny del front les respectives famílies s’estan preparant per reunir-se en el tiberi de Nadal.
L’Almós, el personatge nadalenc del conte, ens mostra com tot depèn del nostre estat d’ànim. Davant d’una mort no s’enfonsa, no plora el cadaver sinó que l’encerta dient que a partir d’aquell moment aquell difunt tindrà sempre festa per Nadal, serà sempre recordat, sempre ben tingut, tot allò dolent que hagués pogut fer oblidat. I té raó. Encara que al narrador li costi de reconèixer.
I així, tot anar recollint cossos, es troben amb un batalló desconegut. D’entrada dubten: és un temps de guerra i tothom és sospitós. Però s’apropen, tanmateix, i es presenten i no acaben d’entendre què hi fa aquell batalló allà al mig. I, de fet, ningú ho sap. Algú suggereix que potser és un “camp de classificació de baixes, per començar a posar una mica d’ordre a la guerra”. Sigui com sigui, es tracta d’un lloc diferent, màgic, inventat, fins i tot. Una vall en la qual els vius i els morts poden trobar-se i expressar-se. Un indret per pal·liar el dolor. Perquè el dolor és el motor final del conte, el dolor qe produeix la guerra, el dolor de la vida perduda, el dolor del Nadal lluny de la família, el dolor d’una guerra que a tants i tants ha matat. I això, com molt bé conclou Calders, per molt que s’aturin les converses i procurem mirar cap a una altra banda, ens perseguirà sempre.

Temps de lectura: 2 minuts

Més àudios