El rey león

el-rey-leon
Després de l’èxit aconseguit amb El llibre de la selva, el director Jon Favreau va pensar què més es podia fer amb aquella tecnologia i fer un pas més endavant. La resposta, El rey león, la pel·lícula d’animació tradicional de més èxit de la història. A diferència d’aquella en què tot, excepte Mowgli, havia estat recreat digitalment, a El rey león, Favreau al prescindit totalment de l’element físic, no li ha calgut utilitzar fons verds o càmeres, perquè tot ha pogut fer-se de manera virtual.
Recordem que la història gira al voltant de Simba, fill de Mufasa i hereu de les Terres del Regne. Això desagrada al seu oncle Scarr, per aquest motiu s’alia amb les hienes per provocar un accident que posi fi la vida de Mufasa i amb l’exili de Simba. Això li deixa via lliure a apoderar-se del regne. Simba s’unirà amb un suricata, Timon, i un porc senglar, Pumbaa, que es convertiran en la seva família adoptiva. 
L’opció de fer un live action amb aquesta pel·lícula ha significat una balança que depèn de com recaigui el pes hi estareu a favor o en contra. Us avanço que la meva cau a favor del sí.
Convertir a Simba, Mufasa i companyia en animals de veritat, ha portat fer una versió hiperrealista de la mateixa pel·lícula del 1994. Això ha tret expressivitat en les cares i moviments de tots els personatges que, de manera innegable, pot arribar a trencar el vincle emocional amb l’espectador que no decideixi entrar en el joc que et proposa la pel·lícula. L’animació, i encara més la tradicional, permet portar a la pantalla expressions i escenes visualment impossibles de repetir en qualsevol altre format. 
Per altra banda, optar a fer un live action d’El rey león, suposa un abans i un després en la tecnologia i els efectes especials, comparable al que Matrix o Terminator 2 varen significar en la seva època. Els fons utilitzats, trucats digitalment, així com la creació per ordinador dels animals i fer-los parlar d’una manera tan real i autèntica m’ha deixat absolutament embadalit i que, tot i sacrificar la màgia de l’original, se m’ha ficat a la butxaca.
A diferència d’El llibre de la selva, Jon Favreau ha renunciat a reescriure la pel·lícula, i l’ha copiat pràcticament plànol per plànol. És essencialment la mateixa pel·lícula, però amb una nova versió que l’únic que canvia és la tecnologia i l’hiperrealisme. 
Pel que fa a la música, un dels elements essencials de l’original, es manté la banda sonora de Hans Zimmer que ha tornat per aquesta ocasió, així les peces musicals d’Elton John i Tim Rice que han col·laborat en aquesta ocasió amb Beyoncé, que aporta una peça nova que no millora la part musical de la pel·lícula. Quan sonen les peces i cançons que tots coneixem la màgia es fa present a través de la música. 
El rey león és una obra mestra, una pel·lícula perfecta a la qual no cal afegir ni treure res, per tant, entenc perfectament la decisió de Favreau de no tocar res, o quasi res. El que té de nou és pràcticament simbòlic. Seria bo veure, escoltar o llegir alguna crítica d’algú que no hagués vist l’original. Seguirem buscant perquè encara no n’hem trobat cap.
El que sí ajuda la part de l’hiperrealisme és convertir-la en una pel·lícula més fosca amb alguna escena de pur terror que no arribava l’original, com és ara la seqüència de les hienes i el cementiri d’elefants. Convertir-la en un live action ha fet canviar el to de la pel·lícula. 
El rey león no pot ser dolenta perquè és una versió d’una obra mestra i la percepció de si estem davant una bona o mala pel·lícula dependrà més que mai d’uns criteris subjectius que no pas objectius. Al meu criteri és una molt bona pel·lícula amb la qual m’ho he passat molt bé, m’ha meravellat visualment, ha activitat la meva nostàlgia i li he sabut perdonar o entendre que no havia manera de fer que els personatges no fossin capaços de transmetre el mateix que en l’original.
Si ja l’heu vist, us hem preparat un podcast especial amb espòilers. Gaudiu-lo! Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.