Ahir vaig fer la ruta de la Batalla de l’Ebre. I en tornar cap a l’Empordà pensava que els espais de memòria no són només llocs per visitar: són llocs que ens miren. Ens interpel·len. Ens obliguen a fer silenci i a preguntar-nos què en fem, avui, d’aquell dolor.
La Batalla de l’Ebre impressiona per la magnitud del que hi va passar: els paisatges, les trinxeres, els pobles marcats, els noms dels joves que hi van deixar la vida. Però també em va fer pensar en els nostres propis espais de memòria empordanesos. L’Empordà també és una terra travessada per la història: la retirada republicana cap a l’exili, els camins que portaven cap a la frontera, els refugis, els cementiris, els passos de muntanya, les cases que van acollir por i esperança.
Tenim el Memorial de l’Exili a la Jonquera, que és un espai imprescindible per entendre què va significar marxar amb una maleta, amb criatures, amb fred, amb por i amb la incertesa de no saber si es tornaria mai. Tenim també els paisatges de Portbou, de Collioure a tocar, de Figueres, de tants pobles que conserven rastres sovint discrets d’aquells dies. I tenim una memòria més petita, més familiar, que viu en frases mig dites, en fotografies guardades, en silencis heretats.
Crec que hauríem de cuidar molt més aquests espais. No com a monuments congelats, sinó com a llocs vius. Llocs on portar-hi escoles, famílies, clubs de lectura, passejades guiades, converses entre generacions. Perquè la memòria no és només recordar el passat: és educar la mirada del present.
En un temps de discursos crispats, de banalització de la violència i de revisionismes interessats, els espais de memòria són una forma de democràcia. Ens recorden que la pau no és mai un decorat: és una construcció fràgil. I que mirar enrere, si ho fem bé, no ens fa quedar atrapats en el passat. Ens ajuda a caminar amb més consciència cap al futur. Carme Fenoll
