No és estrany passejar pels boscos i camps de les comarques gironines i trobar-hi estructures del que fa temps havien estat les masies i masos. Avui dia, hi ha masies que han tingut més sort i s’han aconseguit preservar. D’altres, però, amb els anys van quedar abandonades i algunes han acabat desapareixent del mapa.
Actualment, ni al Baix Empordà, ni a les comarques gironines, ni arreu de Catalunya hi ha cap document o llistat que ajudi a catalogar totes les masies i masos que existeixen i han existit al llarg de la història. L’historiador i membre del centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona, Enric Saguer, explica que els ajuntaments han de tenir publicat un catàleg de masies. Tot i això, hi ha consistoris que no tenen publicat aquest document i d’altres que no han fet aquest recull.
Enric Saguer apunta que un dels documents que aplega aquesta informació sobre l’existència dels masos i masies de les comarques gironines és el registre que va crear la Guàrdia Civil a mitjans del segle XX quan es perseguien els maquis. “El governador civil de la província de Girona ordena fer un inventari dels llocs on s’amaguen els maquis”, explica Enric Saguer. Reconeix, però, que aquest document podria estar replet d’errors per la manca de comprensió del català per part dels agents.
El paisatge agrari i les masies
El que és cert és que el paisatge agrari de les comarques gironines, des de l’època medieval, s’estructura a partir d’aquests masos i masies. Aquestes vivendes comptaven amb camps, que podien estar parcel·lats o no, al voltant de les poblacions (com els casos dels masos al Ripollès) o enmig del bosc (com en el cas dels masos que es poden trobar a les Gavarres).
Les masies i masos eren, i continuen sent avui dia, una explotació de policultiu amb la voluntat de ser, en certa manera, autosuficients. Les masies del Baix Empordà i, sobretot, les que es troben a les Gavarres eren forestals. És a dir, comptaven amb un terreny boscós i la resta es dedicava principalment al cultiu d’autosuficiència. Enric Saguer explica que aquestes finques, a més, tenien bestiar per dues raons clau: la capacitat de treball i la capacitat de producció.
Els masovers i la masoveria
Els masovers i la masoveria neixen entre finals del segle XV i principis del segle XVI. Enric Saguer explica que després de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que posa punt i final a les guerres de remences, hi ha una eclosió de les masoveries. És a partir de llavors quan els propietaris del mas, fossin pagesos o no, ja no estan obligats a viure a la masia. Per això, es comencen a arrendar als masovers.
Per aquests contractes de lloguer hi ha diferents condicions i van evolucionant a mesura que avança el temps. Els contractes de lloguer de masos i masies es van evolucionant fins a mitjans del segle XVIII. Una de les clàusules que Saguer destaca d’aquests contractes de masoveria, i que recorda a les que es feien als remences abans del segle XV, és la de què sempre cal que hi hagi foc i llum al mas. És a dir, els masovers, les seves famílies i el seu bestiar eren obligats a viure amb el mas.
Normalment, aquests contractes tenien una durada de cinc anys (tres de forçats i dos de lliures) i si cap de les dues parts deia el contrari s’anaven renovant de manera automàtica. Una de les altres característiques d’aquests contractes era que molts cops la gestió dels masos acabava passant de les mans dels pares als hereus – és a dir, el fill varó primogènit.
En el cas que un masover no renovés el contracte – perquè volia deixar el mas o el feien fora – anaven a masies properes i, normalment, amb un intermediari en el cas que no es coneguessin amb els propietaris. “Es basaven molt en la confiança”, explica Enric Saguer. El període per deixar el mas s’estipulava aproximadament per Nadal, Sant Miquel o Sant Joan, entre altres dates assenyalades.
L’abandonament de les masies
Molts masovers, sobretot a principis del segle XX, van abandonant els masos per buscar masies més grans i que els permetessin millorar en qualitat de vida. “Buscaven masos que es trobessin més a prop de serveis bàsics com els sanitaris, educatius, entre altres”, explica Enric Saguer. L’historiador admet que aquest procés és el que va servir per anar abandonant masies i masos a les Gavarres i a les Guilleries, sobretot en la primera meitat del segle XX.
Les masies de l’espai forestal es van anar abandonant amb l’entrada del butà en el dia a dia de la població. Es deixa de carbonejar i molts d’aquests masos forestals deixen de tenir masovers. I en una altra fase, els masos s’abandonen perquè l’activitat agrícola deixa de ser rendible. A més, comença el procés de mecanització del camp.
Alguns masos que sobreviuen a l’Empordà
El Baix Empordà, tal com explicàvem, és una comarca que compta amb masos que es troben en espais forestals – com Mas Alenyà, que es troba al bell mig de les Gavarres – i d’altres que se situen al nucli dels municipis. A Ullastret hi ha un clar exemple d’aquests masos que es troben al centre: Can Terrats – antigament anomenat Mas Pi – i Can Torroella.
D’altres masos i masies es troben envoltades de camps. És un exemple el de Mas Molla o el Mas Ponsjoan, tots dos a Calonge. Aquests dos masos encara tenen famílies que es dediquen a l’agricultura i, una característica de les masies de Calonge, a la vinya.
