24.1 C
Pals
Dilluns, 28 setembre 2020

Esnobisme

“No sóc més que un clarinetista amateur. Si jo no fos cèlebre, la gent no vindria als meus concerts. Venen més a veure’m que a escoltar-me”. Aquestes són paraules del cineasta i músic amateur Woody Allen, que va oferir un concert el cap de setmana passat a l’auditori situat als jardins del castell del Cap Roig, en el marc del famós festival, amb la seva banda, la New Orleans Jazz Band. Aquestes declaracions són públiques, estan publicades. I la gent hi continua anant a escoltar-lo! Aleshores arribes a la conclusió que els que hi van només perquè és Woody Allen, pagant de 45 a 147 euros o convidats, hi van per esnobisme. Perquè efectivament, Allen, és un clarinetista justet, però noi, el detall que s’escapa a la majoria del públic és que la seva banda la formen un grapat de músics, aquest sí, excel·lents, pels quals paga la pena la despesa. Però més enllà d’això i del concert d’Allen i companyia, que no és més que una anècdota, aquesta em serveix per referir-me també al papanatisme que s’estén per la premsa just després de concerts d’aquesta mena en festivals d’aquesta mena.

Expressions com encaterinar -traducció del castellà encandilar, potser un a mica més gràfic-, entusiasmar, triomfar i altres de similars infecten com una plaga els perfils en xarxes socials i pàgines web dels mitjans fins i tot abans que hagi finalitzat l’esdeveniment en qüestió. En el cas de Woody Allen no n’ha estat cap excepció. Sé com funciona. Jo mateix ho he arribat a fer en una pràctica periodística aberrant –eps, i es continua fent-; fins i tot he escrit un text un dia abans del concert proclamant el més que previsible èxit de la cosa, a l’espera que el fotògraf de guàrdia o el servei de premsa del festival enviï la imatge corresponent el dia següent. La majoria de vegades l’article és una rèplica amb més o menys variacions de la nota que envien els responsables de comunicació del festival en qüestió que, òbviament i tal com ha de ser, prediquen les virtuts de l’espectacle.

Però als mitjans els caldria demanar alguna cosa més, un esperit una mica més crític, més enllà de publicar una fotografia amb un peu de foto prescindible que únicament testimonia que el concert s’ha celebrat. És un espai absolutament acrític que es podrien estalviar. Caldria que fossin capaços d’assenyalar que Woody Allen és un músic amateur, que anys enrere la Fura dels Baus o Joaquin Cortés van dur dues castanyes que ratllaven l’estafa a Cap Roig, o que Sting va fer un concert monumental, memorable, al mateix escenari. Que les dues òperes que ha produït el Festival Castell de Peralada els dos darrers anys són grandíssims espectacles.

Els mitjans ens podrien estalviar les fotos i articles per omplir espai per assenyalar que sí, que s’ha celebrat l’espectacle, perquè no aporten res i perquè tot sovint contradiuen la realitat. Malgrat que no ho sembli quan et mires aquestes peces, no tots els concerts són magnífics i no tots els espectacles són excel·lents com proclamen. L’excepcionalitat va molt cara, el més habitual és la correcció o la mediocritat.

[rt_reading_time label="Temps de lectura:" postfix="minuts" postfix_singular="minut"]

Més àudios