Del president de l’Estat Espanyol es diu que no afronta els problemes de cara. Que quan hi ha algun embolic, simplement deixa que passi el temps i ja s’anirà resolent. Allò de deixar-ho caure pel seu propi pes, vaja. El presidente ho va fer quan era ministre amb el prestige i el Txapapote, ho ha fet amb gairebé tots els casos de corrupció del PP, ho fa amb tot allò que té a veure amb Catalunya (o almenys fins ara, perquè ara sembla que comencen a moure’s), fer un Rajoy, vaja.
Doncs si em permeteu la ingenuïtat, no havia caigut mai en el fet que aquesta manera d’entomar les coses està més estesa del que pensava i forma part del dia a dia. Ho fan alguns polítics (per no dir molts) quan els preguntes sobre, per exemple, la seva estratègia en matèria cultural, ho fan els futbolistes quan perden un partit i miren d’escolar-se per no afrontar les causes de la derrota, o fins i tot ho fan amics llunyans i propers quan no volen afrontar una situació que els incomoda, bo i sabent que perpetuar-la només pot anar a pitjor.
En definitiva fer un Rajoy, és just el contrari d’agafar el toro per les banyes, o de portar la iniciativa o de governar les teves pròpies decisions. Fer un Rajoy és en el fons, ser un cagat.
