Els matins tenen l’empremta de l’hivern. Les gotes menudes de la humitat s’han tornat minúsculs cristalls de gel i l’herba dels camins, dels marges i dels sembrats trasllada una sensació gèlida. Des del cotxe, de bon matí el fred s’instal·la al cor. Els noticiaris ens parlen del judici que aquesta setmana ha començat al Tribunal Suprem.
Després de centenars de dies d’una presó innecessària i impietosa, tornem a veure els que foren consellers del nostre govern i capdavanters d’Omnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana.
No entraré en detalls del dolorós procediment judicial ni en les meves qüestionables disconformitats a l’hora de situar la causa catalana fora de la protecció de la llei.
Hores d’ara ja confonem la veritat amb el que ens agrada escoltar i el desacord amb la mentida i la infàmia. Vull pensar que la sentència no està escrita, vull pensar que els més de cinc-cents testimonis serviran per alguna cosa que no sigui ratificar-nos amb el que ja pensem uns i altres ara mateix.
Només m’agradaria compartir aquest fred al cor amb tots vosaltres. M’agradaria que sigui quin sigui el nostre pensament compartíssim l’afirmació de que un conflicte polític no s’hauria de dirimir mai en la freda litúrgia d’un Tribunal de Justícia.
En aquesta atmosfera gèlida voldria compartir amb tota la societat catalana el prec de que el conflicte polític torni a la política i reivindicar el legítim dret a la protesta pacífica.
Els petits cristalls d’aigua convertida en gel s’anomenen gebra, un nom bonic, quasi tan bonic com el de la llibertat.
