Indianapolis és el sobrenom carinyós que li dono a Begur, es meu poble. Si som bandera de cultura indiana, se m’acut anomenar-lo amb estima “Indianapolis”, entès sempre com a bonica nomenclatura que no fa mal i em sembla prou simpàtica.
Indianapolis va celebrar al setembre la fira que li dona nom per uns dies, la Fira d’Indians a Begur. I estant allà totes les hores del món, agradabilíssimes hores ben invertides, cantant, suant, ballant salsa, merengue, tangos, ajudant a moure taules, cadires i actuant a estones, he sentit opinions sobre el format escollit, que van del blanc al negre.
El resultat és tants caps tants barrets. Trobareu hiperventilats que diran que la fira era insubstancial, i trobareu contrareformistes que aplaudeixen l’aposta cultural, traduïda en una evident, i també desitjada, descongestió del centre.
Com sempre, el correcte probablement se situaria al terme mig, i d’antuvi, solucions màgiques no n’hi ha. I com que dissortadament qui organitza esdeveniments no neix amb solucions als misteris de la fe, sinó que ha de prendre les decisions amb moltes setmanes i mesos d’antel.lació, ha d’apostar pel vermell o el negre, pel parell o per l’imparell, tot esperant que no s’ho emporti la banca en una mala jugada de ruleta, ho té molt difícil.
Decisions de vegades fàcils i de vegades arriscades. Ningú va dir que prendre partit fos cosa senzilla. La vida és risc, la vida és decidir, i segurament l’any vinent l’equip indià analitzarà cada minut de la pel.lícula i agafarà el bo i millor de l’edició 2022 per fer una gran i magnífica edició 2023.
Així fem les coses Begur, observant el que s’ha fet bé, mirant què ha fallat, aprenent dels errors. I prenent notes. I prenent canyes. Que no passa res per admetre que que faltava una mica de follia i rauxa en algunes cantonades, això rai, que és de bon solucionar! Seria com afegir un pensament de sal als guisats, sempre hi som a temps. El problema són els excessos, quan ens hem passat de frenada, i tot el plat ja és salat.
Fàcil és ser un tuitaire o instagramer amb ànsies de capatàs, que es creu amb l’autoritat d’ordenar-nos als pobres bacanards com hem de fer les nostres festes, quan ni t’imagines el que suposen decisions que afecten responsablement la seguretat de les persones o el benestar econòmic dels negocis del municipi.
A la gent que pontifica des de les històries d’instagram, que només pensen egoistament en ells mateixos, en la superficialitat, la intranscendent reflexió llum i color de xarxa social, i en la buidor d’un tuit amarg, se’ls fa el mateix cas que el que duren les històries. Poquet. No dic no tenir-los en compte, però abaixar-ne la rellevància, i tant.
I per últim, reflexió última meva. Felicitats a l’equip indià de Begur, que per mi van fer un excel.lent any ple d’encerts. Pero això ja ho dic jo, de forma més personal.
