Joan Margarit refà la seqüencia temporal del moviments de la seva família durant els anys de la postguerra. Quan repassa les escoles de la seva vida, apareix amb força la de Girona. Quan ens parla de la feina del seu pare  ho fa de Figueres, Colera, Port de la Selva, Sant Feliu de Guíxols, Portbou i Palamós.

En aquests anys d’infantesa es va configurant el que més tard serà un extraordinari arquitecte i un poeta imprescindible. No exempt de moments tràgics i d’una definició serena de la misèria que condicionava els fets més quotidians,  el relat de Joan Margarit explica el retorn del seu pare des del camp d’Argeles, l’ingrés al penal de Santoña i més tard en un pavelló de càstig de l’exercit del vencedors.

El pare de Margarit també era arquitecte, una professió reservada, llavors,  als poderosos, com que ell no ho era, de poderós em refereixo, van reclutar-lo per treballar a la Dirección General de Regiones Devastadas. I així, aquest arquitecte de nom de poeta sense ser-ne va deixar la seva petjada al Passeig de Mar, a la casa-cuartel de la Guardia Civil i a l’edifici petit, d’arquitectura severa de l’Hospital de Palamós.

En les fotografies del fons familiar, apareixen els edificis i la glorieta del passeig amb un aspecte molt actual. Són nous, per estrenar. No si veuen els obrers. Eren presoners de guerra, republicans vençuts i esclavitzats. El llibre del fill de l’arquitecte del nostre hospital es titula “Per tenir casa cal guanyar la guerra”