“La cultura és primordial, la cultura de debò, la de la perduració de la tradició com a fonament del progrés i del canvi i no pas aquesta visió d’ara, generalitzada, espúria, en que qualsevol intent d’ambició intel·lectual és bescantat, en que tot és cultura, des de l’escàndol a l’entreteniment lleuger…i en la qual la creativitat es confon amb l’espontaneïtat sense disciplina”.

Són paraules de Narcis Comadira, l’home de la cultura en majúscules que des d’aquestes terres del nord parla, pinta, tradueix i escriu per al món sencer. Les pronunciava a la Universitat de Girona on ha estat investit “Doctor Honoris Causa”  en un acte que em va reconciliar amb l’espècie humana, la que s’hauria de caracteritzar per usar l’intel·lecte i gaudir creant i observant bellesa, art.

Comadira feia referència al noucentisme, el que reclamava el funcionament ple, sempre frustrat, de la nostra realitat civil i cultural. Ho feia tot explicant-nos que culturització i reclamació d’emancipació nacional sempre havien anat unides.

Si els nostres avantpassats tenien una idea de país en què la cultura del rigor i la disciplina, de la creativitat i l’ambició intel·lectual anaven unides a l’empirisme i la seriositat del discurs polític i l’activitat parlamentaria, ells, els que ens precediren i Narcís Comadira, ara Doctor de la Universitat gironina, fan bé en avisar-nos que com més bescantada és la política i la cultura; més ens són necessàries.