Tornem un dilluns més i per molts de nosaltres tornem a la rutina. Per molts altres, no. Són aquells amics nostres que no tenen cap problema per anar improvisant i canviant els plans a últim minut. Si es que hi havia algun pla ja previst. Tot i això, sempre que li preguntes, et contesta Carpe Diem. Una resposta que avui en dia més que filosòfica sembla un eslògan publicitari.
És cert però que tots som una mica més Carpe Diem del que ens agradaria reconèixer. Jo, ara faré una mica el “he venido a hablar de mi libro”. Quan quedo amb amics sé on començo però no on acabo. Per exemple, amb el Nacho he arribat a organitzar un viatge amb una setmana d’antel·lació de només fer un cafè o amb un altre amic, l’Albert, amb qui quedo a la tarda per fer una cervesa i ja no trepitjo casa meva fins l’endemà al matí.
Són plans totalment improvisats però espectacularment divertits. Només funciona si ens ho passem bé. La rutina d’un dilluns sempre és la mateixa. Sempre ens costa despertar-nos, i sempre acabem amb la mateixa frase tan famosa del Garfield: “Odio els Dilluns”.
Tot i això, encara que la rutina torni un dia més, celebrem aquells petits moments d’improvisació. Per tots aquells que saben on es desperten, però no on aniran a dormir. Per ells. Són les 8:03 del matí.
