En aquest món incert han aparegut amb força la seguretat i la defensa que, especialment a Europa, quedava en segon pla, al comptar sempre amb el suport dels EUA. Aquest lligam sorgit del final de la II Guerra Mundial ha quedat trencat per l’administració Trump, fet que obliga a la UE a replantejar tot el referent a seguretat i defensa. Sabem que les capacitats militars dels estats membres de la UE són inferiors a les dels EUA o de la Xina. Però el que no es parla tant, és sobre la indústria militar, sobre com s’organitzen els diferents estats. Els EUA disposen de l’anomenat Complex Militar Industrial, que posa la defensa dins la industria general del país, fet que no passa a Europa, on les empreses dedicades al sector ho porten amb discreció. A més, la ingent inversió dels EUA ha portat a que les empreses de defensa més importants del món siguin allà. Amb dades de SIPRI del 2024 en milions d’euros, observem que de les 10 empreses que més ingressen al món en defensa, 6 són dels EUA. La primera russa, ocupa el 7è lloc, i seguidament les xineses, AVIC i CETC. La primera d’un estat membre de la UE és la italiana Leonardo, seguida de Airbus i la francesa Thales. L’alemanya Rheintmetall ocupa la 20ena posició. La primera de l’estat espanyol és Navantia, i ocupa la 88ena posició. I aquí està el dilema per la UE. Si es queda com està o si avança cap a l’autonomia estratègica, impulsant la industria i també el sector de la seguretat i la defensa (actualment el 70% de les compres dels estats europeus en seguretat i defensa es fan als EUA). En aquest cas, s’apostarà per la inversió en ciberseguretat i defensa, amb visió dual que garanteixi l’ús civil i militar, i que superi les cotilles estatals amb empreses grans i d’àmbit comunitari, que generin valor dins la industria europea, no tant per fer la guerra, sinó per tenir capacitat de defensar la llibertat i seguretat de la ciutadania europea i l’estat del benestar, i tot plegat sense descuidar la diplomàcia com a eina per evitar conflictes.
