L’àvia de la cua

Per com ho tinc de prop de casa, no sóc dels que surt un dia a fer la compra de la setmana i quan necessito res, vaig a la botiga i compro el que necessito. Hi ha una senyora, però que em té malalt. Me la trobo sovint i cada vegada porta un carro que sembla que contingui aliments per a tot un menjador d’una casa de colònies en temporada alta.

La primera vegada que hi vaig coincidir a la cua, ella era darrera meu. Quan es va obrir una segona caixa i la Gladis va cridar “passen por la otra caja por orden de cola”, la pècora en qüestió es va colar directament (i a més ho va admetre així) tot posant damunt la cinta tota aquella panera de nadal que portava al carretó, mentre jo m’ho mirava amb cara d’imbècil i un únic paquet de pernil dolç a la mà.

La segona vegada que la vaig trobar, la dona va agafar un lloc a la cua i mentre anava dient a la persona que esperava entre ella i jo, que aquell era el seu lloc i que “ara tornava”, anava fent viatges dels prestatges a la caixa i ahir, dia 4 de juliol del 2017 encara va fer un pas més. La mala bèstia va col·locar el carretó en un lloc de la cua, li va demanar a la noia que tenia al darrere si li podia moure mentre ella anava a buscar una cosa que s’havia deixat i va fer un total de 17 viatges. Ho sé perquè els vaig comptar.

Conscient que jo me la mirava amb cara de gos amb ganes de saltar a matar, em va mirar inquisitivament i em va dir “ja fa estona que sóc a la cua jo”. Com a llop que espera la lluna plena per sortir a atacar el ramat de xais, vaig respondre amb la veu més greu, seca, contundent i a l’hora reposada, que era una senyora (com a descripció de gènere, no pas com a adjectiu) mal educada i que el proper dia que fes una altra trampa com aquella en presència meva, li agafaria tots els productes que anava portant al carretó, els hi trauria i els portaria al seu prestatge original i a veure qui es cansava primer, si ella de putejar els que fèiem cua disciplinadament, o ella de fer-nos la putada.

Acte seguit em va mirar i em va etzibar que era un jove molt mal educat, per no respectar una senyora gran. Li vaig respondre amb una mirada gèlida i fent ús de la meva més sonora veu li vaig dir: No s’equivoqui, no sóc pas tan jove.

I seguidament va començar a posar els seu productes sobre la cinta de la caixa de la Gladis