L’ofici d’escriure és seriós. Si es vol, li podem treure part de solemnitat, de suficiència, de barroquisme i fer quelcom més prosaic. Sí, d’acord. Fins aquí, acceptem el joc. Però aquest és el límit. Perquè escriure no és ajuntar paraules sense més, en oracions de subjecte verb i complements fetes per algoritmes. Com una traducció no és agafar el Google Translate i tirar milles.
Em centro amb l’escriure, però passa també amb la música, la fotografia, el vídeo o el disseny que passa per les binàries i fredes mans de l’algoritme.
Assisteixo perplex a un festival de llum i color per xarxes socials on dia sí dia també et van bombardejant missatges publicitaris on, per exemple, et diuen: faci servir aquest aplicatiu que “elabora textos” (no els escriu, “els elabora”, que queda més chic). Faci la novel.la amb intel·ligència artificial. Faci el seu guió de la pel.lícula amb intel·ligència artificial.
I no només això. Veig que a la Universitat, que és el lloc per excel·lència per experimentar, també et demanen que experimentis, que provis, que sorprèn molt el resultat. I és veritat, sorprèn. No seré jo el boomer que diré que abans les coses es feien millor sense les màquines, però en escriure, força millor sí.
En l’acte d’escriure, com en qualsevol acte de creació, hi ha una fase de raonament. Profund o lleuger, però hi és. Un raonament que ens porta a un sentit, una orientació, una intenció, i hi ha unes eines, com el doble joc, l’humor, la ironia, l’element dramàtic, el suspens, l’error intencionat, la vacil.lació, els punts suspensius, els girs, les metàfores, la inquietud, el perquè sí de l’autor. Tot això, senyores i senyors meus, no ho sap fer l’algoritme. Que tendeix a fer textos plans, happies, previsibles, tan artificials com el nom que li hem donat.
Jo fins fa poc presumia que podia endevinar en un 70% qui havia escrit qualsevol email de la meva feina sense veure qui l’enviava. Perquè tothom comet tics que l’identifiquen. Aquest posa Alcalde amb majúscula quan no toca; aquest posa moltes comes i cap punt; aquest sempre escriu malament la mateixa paraula; aquest acaba les frases posant “i tal”, i tots aquests tics, quan els veus repetits, ja fan que -veient un text- identifiquis de qui és.
I ara, amb la intel.ligència artificial, veig una estandardització de textos avorrits, d’una correcció protocol.lària plana, que provoquen cansament només de començar, plens d’emoticones i de frases motivadores al final del paràgraf, rancis, pesats, feixucs. No sé si és estupidesa artificial però em provoquen mandra.
Com deia aquell, “tú antes molabas”, és a dir, la intel·ligència artificial al principi ens molava perquè ens sorprenia comprovar fins a quin punt la ment humana era capaç de construir algoritmes capaços de generar construccions sintàcticament perfectes amb una gran rapidesa. Però em sembla que tots plegats, universitat inclosa, estem abusant massa de l’invent, que pot acabar menjant-nos el cervell com ho faria la cocaïna, transformant-nos en els més ignorants. Ignorants artificials, això sí.
Al final no ens quedarà ni el clàssic concepte de la palla mental, que també acabarà essent una palla digital.
