7.3 C
Pals
Diumenge, 5 desembre 2021
- Publicitat -

L’exili

Els meus germans i jo formen part del grup d’emigrants que vàrem viure l’exili a la mateixa ciutat on van néixer, però lluny de l’ambient que conegueren poc, perquè eren tots quatre molt petits l’any de la victòria, lluny dels pares que eren emigrants a carta cabal i havent de renegar de costums i idees que formaren el bressol de la nostra infància.
De lluny, però de molt endins, vàrem saber el que era l’exili, tot i que criats durant la resta de la infància, l’adolescència i la joventut, en un ambient d’hàbits i casulles, estàvem i estem, orgullosos d’haver estat sempre a la banda dels perdedors de la guerra civil espanyola.
Fa un dies vaig assistir a un acte preciós d’homenatge i record, organitzat per la Asociación de descendents del exilio español, i no se com, coses de la memòria, em va sortir de l’anima aquesta mena de petit poema que no sé pas d’on l’he tret ni de quin emigrant el vaig aprendre, que vull compartir ara amb tots vosaltres en record i homenatge dels milers d’ exiliats, tants d’ells oblidats pels seus més propers i per una pàtria que ja ni recorda aquell passat, ni gairebé, cap altre:
Sortir del país
fer-nos emigrants
per gana o per por,
es un sofriment
que ens desplaça l‘ànima
cap a altres indrets
que no son els nostres.
Canviem el destí,
deixem endarrere
una vida hereva
i un mon conegut.
Es un dolor llarg
que no para mai.
S’esllangueix de sobte
però torna a néixer.
I a la matinada
quan la son se’n va
recordem la terra
que ja queda lluny.
I ens entra frisança
i un gran desconsol
i creix el record
que es torna tortura
perquè sabem prou
que tant gran enyor
mai més no s’atura.
Salut i República!!

Temps de lectura: 1 minut

Més àudios