Sam Levinson, fill del realitzador Barry Levinson, dirigeix una de les pel·lícules més polèmiques d’aquesta temporada. Estrenada a Sitges, ens arriba aquesta crítica sobre el potencial per a la humiliació d’internet i de les xarxes socials, barrejat amb elements de comèdia negra. Nación salvaje és una pel·lícula deutora dels deixebles de Quentin Tarantino sorgits durant els 90. Levinson confessa inspirar-se en el sukeban, sobre les delinqüents femenines japoneses, que es va popularitzar en el manga.
Ambientada en la ciutat de Salem, les protagonistes són Lily i les seves amigues que es troben en l’últim any d’institut. Com totes les persones de la seva generació, viuen enganxades a les xarxes socials. Un dia algú hackeja els telèfons de persones destacades de la comunitat, com l’alcalde i el director de l’institut, i es dedica a escampar i fer públics els seus secrets més íntims. Arribarem en un punt que seran exposats els secrets de tothom i Lily serà estigmatitzada en ser considerada la responsable de hackejar les dades. Un esclat de violència la convertirà en objectiu d’una violenta massa enfurismada. 
Que l’acció transcorri a Salem no és casualitat, la pel·lícula és una actualització dels judicis a les bruixes del segle XVII. Trasllada l’acció a l’actualitat i en lloc de bruixes tenim a unes estudiants que seran culpades de fer públiques fotografies i xats dels telèfons mòbils de tota la població. Però la persecució a la qual seran sotmeses serà la mateixa. En resum, les bruixes de Salem amb xarxes socials.
Salem no deixa de ser una fotografia d’un país, els Estats Units de l’era Trump. La societat que ens mostra la pel·lícula és intolerant i fa bandera de la doble moral. No és la primera pel·lícula recent que ens parla de manera metafòrica d’aquesta dualitat, la mateixa Nosotros (Us) apunta pel mateix tema. 
A Nación salvaje transiten qüestions tan oposades com el puritanisme i el llibertinatge sexual, i en el seu tram final és difícil no pensar en La Purga, davant la impunitat d’aquesta societat a cometre qualsevol atrocitat, per tal de perpetuar i protegir el seu estat.
El que li podem retreure a la pel·lícula és que sovint sembla un producte massa prefabricat. Visualment és atractiva, però la narrativa no és gens orgànica.
Tot i que narrativament es podia fer millor, la reflexió i els paral·lelismes que estableix són molt interessants, també el fet de fer-ho des d’un punt de vista d’apoderament femení destinat sobretot al públic adolescent que vulgui veure amb pel·lícula sexualment desvergonyida, amb esclats de violència i amb un missatge crític.
Trobaràs la ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a iVoox.