Aquest dimarts passat, mentre gaudíem de l’entrega del 52é Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, enguany lliurat a Enric Casasses, poeta, dramaturg, narrador i traductor qui trobo que entre els molts dels seus mèrits, destaca el d’haver recuperat la tradició de la poesia oral, l’actualitat, com és últimament costum, bullia.
Ens n’arribava una freda i una de calenta. S’avançava la sentència absolutòria del Major Trapero, i s’anunciava que el Tribunal Suprem prohibia que els governs de Catalunya, País Valencià i Les Illes pugin comunicar-se en català entre ells.
I es ben bé que els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Sembla que tot s’hi val per imposar la supremacia del castellà arreu i foragitar la llengua pròpia de l’àmbit públic.
No és res de nou, només una més de la llarga llista d’injustícies, però que encara ens fa més conscients de la necessitat de cuidar la cultura i la llengua. I ens aferma en la convicció que la llengua es la nostra millor eina per construir un país just, un país cohesionat i una país lliure. Perquè, com recordava aquest dimarts Marcel Mauri, som fills i filles d’un poble que no s’explica pel color de la pell, per l’origen o per la resta de subterfugis que hissen la vella guàrdia de la intolerància. Som els fills i les filles d’un poble explicat de la mà d’una llengua mil·lenària que viu amb passió cada cop que algú nascut aquí o allà l’adopta com a pròpia.
Així que avui us convido a que recordeu no mossegar-vos la llengua. Ni per demanar un tallat, ni per alçar la veu per reclamar la nostra llibertat. I es que una llengua per seguir viva només necessita que aquells que la coneixen la practiquin. Parlar català no et fa desconsiderat ni mal educat, et fa una persona oberta que comparteix la seva cultura i tracta als altres com iguals.
Temps de lectura: 2 minuts
