Aquesta setmana tornem a viure jornades de vaga dels docents de l’ensenyament públic del país. És un final de curs convuls, probablement el més complicat organitzativament i educativament dels darrers anys.
Soc mestra i sindicalista. Vaig treballar durant anys a l’escola Vedruna de Palafrugell i al centre escolar de Torroella de Montgrí. Posteriorment, vaig dedicar-me a la Secretaria General de la UGT a les comarques gironines, abans de la meva etapa de política institucional al Govern de la Generalitat. Aquesta trajectòria em porta a analitzar el conflicte actual amb una perspectiva global.
En les darreres setmanes, alguns han intentat convertir aquest conflicte en una batalla sindical. D’una banda, s’ha criticat UGT i CCOO per haver signat un acord amb el Govern; he arribat a llegir qualificatius com “venuts” o “traïdors”. De l’altra, s’ha acusat USTEC i CGT de no arribar mai a acords i de limitar-se únicament a la confrontació. També s’ha obert el debat sobre quin és el sindicat majoritari. Però la realitat és molt més profunda: entre els docents hi ha un malestar generalitzat.
Com a afiliada a la UGT, crec que es van equivocar en el moment de signar l’acord. Això no vol dir que l’acord sigui dolent. De fet, és millor que la situació que teníem fins ara. L’increment de 3.000 milions d’euros en un pressupost educatiu de 8.000 milions és una millora considerable.
També és cert que UGT i CCOO són majoritaris en el conjunt del sistema educatiu català, si es té en compte l’escola pública, concertada i privada. Ara bé, en el marc específic de l’ensenyament públic, la força majoritària és USTEC. I és precisament en el sistema públic on el descontentament és més evident.
Les aules i l’entorn escolar han canviat molt en els últims anys. La figura del docent s’ha vist desprestigiada i molts professionals treballen amb una clara sensació de manca d’autoritat i de suport. Sovint no disposen de les eines necessàries per impartir la docència amb l’èxit que exigeix una societat cada vegada més diversa i complexa.
Per això, els docents fan bé de reivindicar millores, no només salarials sinó també pedagògiques. L’educació és el pilar fonamental d’una societat i el Govern de la Generalitat ha de fer passes endavant per tornar a negociar. No amb policies infiltrats —fet absolutament intolerable— ni amb vigilància policial a les aules, sinó apostant decididament pel prestigi de l’educació pública catalana.
Cal moure fitxa amb urgència, tenir lideratge que vagi a l’arrel del problema. La ciutadania del present i del futur depèn dels mestres i professors que tenim avui a les aules. Si entenem l’educació com l’eina de transformació personal i social més poderosa que existeix, també hem d’entendre que garantir un bon clima educatiu és garantir el futur del país.
