Instagram és la nova gran xarxa social per excel·lència. És la plataforma que fa que no només ens relacionem, sinó que ens fa creure que tenim talent per la fotografia, ens fa creure que som influents o que som uns poetes nats.
Són freqüents les fotos de noietes que es fan selfies a les que hi apareixen amb aspecte i posició “cookie” com si d’una model de catàleg de roba del lidl es tractés i que acumulen “likes” per centenars o per milers. Fa un temps es va posar de moda la fotografia foodie, la de menjar més o menys sofisticat i d’un temps cap aquí, cada vegada apareixen més fotos més o menys boniques, acompanyades de poemes o aforismes de segona.
Tot plegat, cada vegada s’acosta més a aquell capítol de black mirror en el que la gent t’accepta més o menys en funció del rating que tens d’acceptació a una xarxa social. Si tens menys d’un 4 no ets ningú i fins i tot, se’t poden tancar les portes d’accés a un vol, o pots deixar d’estar convidada al casament d’una amiga íntima, perquè queda fatal tenir una amiga amb un grau d’acceptació tan baix. La sèrie és una exageració, però tot apunta a aquesta direcció.
En tot aquest mar de frases, avui n’he recordat una d’en Quimi Portet que per la seva condició d’aforisme podria protagonitzar un post a instagram acompanyat d’una foto de paisatge immens i al mateix temps significa exactament el contrari del que suposa Instagram i aquesta recerca absurda del like i l’acceptació social.
La frase és la seqüent: No som res, però fa de mal dir
