‘no6-collaborations-project’,-d’ed-sheeran

Un nou disc d’Ed Sheeran sempre són bones notícies. Si bé és una figura que assegura qualitat i respecte per la seva obra, no sempre tenim del tot clar què en podem esperar del cantant britànic. En aquest cas, però, no pensava trobar-me el que m’he trobat, un llistat de cançons avorrides, sense gràcia, repetitives i genèriques que no tenen gaire més interès que les col·laboracions d’Ed Sheeran amb les moltes estrelles de la música que apareixen en aquest disc.

I és que aquesta és la principal gràcia del disc: les col·laboracions. Des d’estrelles del pop com Bruno Mars o Justin Bieber, fins a llegendes del rap com 50 Cent o el mateix Eminem, passant per altres artistes molt mediocres (però que estan de moda) com Cardi B o Paulo Londra. En fi, un “popurri” d’estrelles mediàtiques que posen els pèls de punta les adolescents i als adolescents que, al cap i a la fi, són els que vestiran de diners a Ed Sheeran i a les discogràfiques.

Però no ens desviem del tema. Les col·laboracions. Mireu, el com s’han executat aquests “crossovers” és molt fàcil d’explicar: “Beautiful People“, la cançó en col·laboració de Khalid, és una cançó de Khalid mediocre, tirant a dolenta. “Remember The Name“, la cançó en col·laboració d’Emimen, és una cançó d’Eminem mediocre, tirant a dolenta (bé, com totes les dels seus últims àlbums). Way To Break My Heart, la cançó en col·laboració d’Skrillex, és una cançó d’Skrilex… En realitat, en aquest cas, la cançó és tan absurdament comercial i avorrida que ningú diria que Skrillex ha tingut res a veure. De fet, penso que si a l’Skrillex de 2012 (quan va “inventar” el dubstep) li haguessin dit que participaria en aquesta lamentable cançó, no s’ho hagués cregut.

Suposo que ja aneu entenent la idea. Ed Sheeran ha intentat barrejar el seu estil propi amb el de cadascun dels col·laboradors. Malauradament, la barreja no ha quedat bé, gens bé. Les cançons apareixen com unes entitats estranyes, que si bé sonen rematadament comercials i perfectament capaces de sonar dia si i dia també a la ràdio, flueixen per les orelles de forma fugaç i extremadament oblidable.

De fet, crec que la paraula que millor defineix aquest disc és aquesta: oblidable. El repertori de ‘Nº6 Collaborations Project‘ ha abusat tant dels estereotips de la música mainstream actual que, a vegades, sembla una pròpia paròdia de la música pop del 2019. Raps innecessaris i sense gràcia, bases rítmiques genèriques digitals generades per ordinador, lletres soses i sense cap tipus de significat i la maleïda moda actual de fusionar la música llatina amb la música pop. Ah, i no ens oblidem del nostre estimat amic autotune, que no s’ha volgut perdre aquesta cita tampoc.

Ed Sheeran sembla determinat, en aquest disc, a tirar per terra i destrossar els estils genuïns i originals de tots els artistes que l’acompanyen. Em refereixo a que hi ha algunes cançons que sonen bé, fresques i interessants fins que el pèl-roig obre la boca. Per exemple, “Cross Me”, la col·laboració amb Chance the Rapper i PnB Rock, comença força bé i amb ganxo, fins que Ed Sheeran comença a cantar i transforma el que podria haver sigut una cançó interessant en un tema votimivament comercial i avorrit. Marca de la casa d’Ed Sheeran, sembla ser.

També cal mencionar el poc amor propi que han tingut alguns artistes a l’hora de fer el que han fet en aquest disc. Entenc que artistes com Paulo Londra, Cardi B o A Boogie Wit da Hoodie necessitaven sortir a l’últim àlbum d’Ed Sheeran per impulsar les seves carreres i guanyar més seguidors i tota la pesca. Ara bé, no concebo com artistes de la talla de Bruno Mars o el ja mencionat Skrillex han acceptat participar en aquestes vergonyoses cançons, que deixen en ridícul a la resta de la seva excel·lent carrera.

M’agradaria fer una última menció. “Antisocial” és la cançó en què Ed Sheeran col·labora amb el raper i estrella pionera del hip-hop estatunidenca Travis Scott. Bé, crec que en realitat ha col·laborat amb el productor i el mesclador de Travis Scott, ja que la cançó és, bàsicament, una base que faria servir Scott, amb tots els seus efectes sonors i els seus “It‘s lit!”; amb la veu (totalment fora de lloc) d’Ed Sheeran rapejant per sobre. En definitiva, una cançó que dóna força cringe.

EL MILLOR:
BLOW“, l’última cançó de l’àlbum. No només perquè t’indica que ja s’està acabant el calvari d’escoltar el disc sencer, també per l’intent d’Ed Sheeran i Bruno Mars de vendre una cançó de rock. Es valora la intenció, però al’ voler mantenir-se dins les barreres de la música comercial, els hi ha quedat una altra cançó molt mediocre.

EL PITJOR:
En general, el disc sencer.

NOTA:
3,5

L’entrada ‘Nº6 Collaborations Project’, d’Ed Sheeran ha aparegut primer a Primera Fila.