Publicitat

 

La veritat és que no sé ni per on començar. Si us soc sincer, m’estava fent a sobre les ganes de tornar a saludar-vos des de Ràdio Capital, tant com grossa se’m feia la muntanya de pensar en llevar-me cada dia a les 7 per preparar el programa que escolteu com a síptoma del final de l’estiu.

Demà us parlaré del que se suposa que hauria de ser l’estrena d’una nova temporada d’un mitjà de comunicació. Però ahir va ser 11 de setembre. La Diada Nacional de l’any que suposadament haurem de votar en referèndum i per tant, avui toca parlar d’això. D’aquí a un moment, amb en David i en Dani farem un repàs exhaustiu de tot el que va donar de sí el dia, des de la perspectiva del Baix Empordà i això vol dir amb els actes de casa, però també sobre la presència Empordanesa a la gran manifestació de Barcelona i també en clau nacional.

Ara bé, al voltant de tot això, hi han diverses polèmiques. La cessió (o la no cessió) dels espais públics de la ciutat de Barcelona amb el lamentable paper de la seva alcaldessa dient que no, després que sí i tot el contrari (m’atreviria a dir que Ada Colau és la nova Duran i Lleida, gairebé) i l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica en unes polèmiques sessions plenàries al Parlament de Catalunya han incendiat encara més el debat sobre el procés.

Ara bé, us vull posar unes declaracions d’un subjecte (el militar Manuel Fernández-Monzón) que deia això

D’aquest personatge, no en sentireu a parlar gaire enlloc. Però per un moment imagineu-vos unes declaracions similars, fetes per algú proper a l’independentisme.

A aquestes alçades, no voler marxar d’un país que té personatges com aquest i que ni tan sols en condemna les declaracions, no és gairebé justificable, però si per alguna d’aquelles casualitats de la vida arribem a votar el dia 1, guanya el sí amb un marge ampli, es declara la independència i Catalunya esdevé una república independent, no podré deixar de mirar-me amb llàstima un estat, l’Espanyol, que va viure tant de temps pensant que el problema el tenia amb Catalunya, quan en realitat, la metàstasi la té a dins amb persones com aquest, periodistes com els que li donen cove i oients, espectadors, lectors i votants, que no només li riuen la gracieta, sinó que se’n senten orgullosos. Sabeu allò de la lluna i el dit que l’assenyala… doncs em sembla que a Espanya hi ha massa gent que porta temps mirant només el dit.

 

 

 

Publicitat