Ara que, passat l’estiu, retornen la rutina i els projectes urbanístics depredadors al llarg i ample del nostre estimat Empordà petit, m’ha revingut a les temples una relació d’idees d’alta volada que vaig tenir farà poc més de mes i mig com solen venir totes les idees d’alta volada: ajagut a la platja (ep, que és un dir, eh?: qui té canalla no jau mai).

De normal, els autòctons solem anar poc a les platges més maques de la nostra contrada durant els mesos de juliol i agost. Podent gaudir-ne la resta de mesos de l’any, és símptoma d’indiscreció i xaroneria deixar-se veure per segons quins paratges: l’aglomeració de carn humana desvirtua fins l’indret més bonic. Amb tot, en un moment de fatalitat, la tercera setmana d’agost vaig decidir portar la fillada allà on els meus pares psuqueros m’havien dut cada estiu d’ençà que, fent el camí de ronda des de Sa Riera, la varen descobrir: a l’Illa Roja, emblema  i refugi del nudisme patri.

Era obvi que la trobaria de gom a gom i amb escàs marge per el gaudi. El que no podia esperar-me és que la trobaria plena de… banyadors. Ocupada per una multitud majoritàriament europea i blanca, els seus respectables paners eren pudorosament amagats rere una lluent capa de tèxtil multiforme i multicolor, de contrast cridaner amb la quietud que sempre m’ha inspirat aquella meravellosa cala.

No he vingut ací a queixar-me’n. Em sembla perfecte que cadascú vagi com li doni la reial gana. Faltaria més. Només espero que el mateix criteri s’imposi arreu. Que a qualsevol platja tothom pugui anar nu o tapat sense que això suposi cap alarma.

De camí de tornada cap al pàrquing, lluny, molt lluny d’allí, vaig mirar enrere per donar una darrera ullada a la platja; aleshores, sobre el meu cap, vaig contemplar l’immens esvoranc provocat a la pedrera de s’Antiga de Begur, futura nova urbanització amb 24 cases projectades. Fou aleshores que em vaig il·luminar: en aquests temps de crancs en els que la jovenalla és més pudorosa que els seus avis, veiem com encara hi ha alcaldes que, per un grapat de dòlars russos o saudites, són capaços d’abaixar-se els pantalons i mostrar-nos a tots les seves vergonyes. I en aquest cas sí que són vergonyants.