L’altre dia dinava amb un amic de Palafrugell, artista de professió, en un restaurant del que diríem Upper Diagonal, a Barcelona. Amb ell debatíem l’etern dilema de molts convilatans: com viure als nostres pobles tot l’any i no morir de tristor intel·lectual. El meu amic em relatava la seva infància i joventut a Barcelona ciutat i com havia après a renunciar a nudrir-se l’ànima amb una activitat constant. Ho havia canviat, em deia, per un bocí de Cala Estreta, un cafè al far de Sant Sebastià i un arròs de can Joan de l’Arc.

Ahir una amiga em whatsapejava per demanar-me on podia venir a fer un bon dinar a Palafrugell i li vaig parlar del Pa i raïm. Una estona després, un amic amb qui feia temps que no coincidíem pels carrers de Palafrugell, em va engaltar “ja sembles un xoriço” que, és una variant de pixapins, xava, utilitzada generosament a la nostra terra. Què volia dir? doncs no en tinc massa idea però sé que perviu entre els empordanencs de pro, aquell collonar que proporciona una mirada de superioritat respecte als barcelonins (entenent barceloní com l’individu nat a més de 30 km de l’Empordà).

Amb el xoriço al cap, torno cap a casa i desplego l’arsenal territorial de cap de setmana: m’imposo esmorzar un croissant de can Baldiri, compro al mercat demanant carrotes i fesolina, faig l’arròs pels amics, amb el sofregit com s’estila aquí i així fins a la fi del temps. Mals temps per a les definicions simples.