Avui tocaria parlar de Sant Jordi, però sento que no en diré res de nou que no hagi dit jo ni molta altra gent molt millor que jo un milió de vegades. Així que no ho faré, no en parlaré, avui, en aquesta nostra casa. El que si faré, però, serà gaudir-ne, d’aquest Sant Jordi, com en gaudeixo cada any. Algun any l’he gaudit més que d’altres, també ho haig de confessar, com el de fa tres anys, quan amb la meva companya de vida, i acompanyats dels nostres fills aleshores a punt d’entrar a l’adolescència, vam decidir casar-nos en aquest dia màgic i lluminós, per més que plogui.
Per descomptat, també atresoro el record del meu primer Sant Jordi com a infant, quan encara vivia a Manresa i l’Empordà era només la casa abandonada per l’avi a la postguerra, on hi passàvem els caps de setmana i els istius; i, tot i això, tot i el fet de viure a Manresa, Sant Jordi ja va ser, per a mi, un dia brillant. Va ploure, clar. Llum i aiga i llibres que correm a tapar amb un tros de plàstic i roses perlades de gotes primaverals.
Molt més tard també vaig viure un altre primer Sant Jordi, en aquest cas com a escriptor debutant que treia el cap en aquest dia amb una novel·la titulada No anem sobrats de bona gent, publicada pels amics figuerencs de Brau. Quin dia, tu. No va ploure, aquell Sant jordi, no al menys on vaig estar voltant. Però la llum. Quina llum.
Aleshores i com sempre, ja hi havia el Drac, per Sant Jordi, per més que li molesti al Mendoza, perquè de dracs sí que sempre n’hem anat sobrats. El drac com a símbol del mal i Sant Jordi com a símbol del bé que el derrota, una versió pueril de la vida però que sempre ha funcionat, funciona i funcionarà. El problema és que el món és ple de dracs que es creuen Sant Jordi, i que poden, amb el seu alè de foc, anihilar civilitzacions senceres si ells diuen que els altres són el drac.
Així que avui no us en parlaré, de Sant Jordi, tan sols el gaudiré, com cada any.
