Cada 23 d’abril, la Diada de Sant Jordi transforma els carrers de Catalunya en una gran festa. Llibres, roses, gent passejant, autors signant… és aquell dia que sembla que tothom surti al carrer amb ganes de celebrar alguna cosa més que una tradició. I és que Sant Jordi no és només un dia bonic: és identitat, és cultura i és una manera molt nostra d’entendre el món.
Ara bé, tampoc cal fer veure que tot és perfecte. La cultura catalana i la llengua no passen pel seu millor moment en molts àmbits. Hi ha pressions, manca de suport, dificultats per fer-se un lloc… i fins i tot elements tan simbòlics com les roses cada cop depenen més de fora que de casa. Tot plegat dibuixa un panorama que, en fred, podria semblar preocupant.
Però llavors arriba Sant Jordi —i ho capgira tot.
Perquè aquell dia els carrers s’omplen de gent comprant llibres en català, descobrint autors nous, fent cua per una signatura o simplement passejant entre parades. I és aquí on passa alguna cosa important: es fa evident que la literatura catalana és ben viva. Que hi ha lectors, que hi ha interès, que hi ha ganes.
Potser la resta de l’any costa més de veure. Potser el context no sempre ajuda. Però cada Sant Jordi es repeteix la mateixa escena, tossuda i clara: la cultura catalana resisteix. I no només això —segueix creixent.
Al final, Sant Jordi és això: una petita gran demostració que, malgrat tot, aquest país continua llegint. I mentre hi hagi llibres a les mans i gent als carrers, la llengua i la literatura catalanes tenen molt camí per endavant.
