Avui us proposo mirar l’Empordà des de dos llocs poc habituals: des de molt amunt i des de molt endins. Perquè aquest territori, que sovint expliquem a peu de carrer, des del camí de ronda, des d’una taula parada o des d’una llibreria, també es pot descobrir canviant radicalment el punt de vista.
Primer, des de l’aire. Sobrevolar l’Empordà és entendre’l d’un sol cop d’ull: els camps dibuixats com un mosaic, els pobles petits escampats com si algú els hagués col·locat amb delicadesa, el perfil del Montgrí, les Medes, el Cap de Creus, el blau que talla la terra. Des de dalt, tot sembla més clar. Les carreteres esdevenen línies fines, els campanars orienten la mirada i el paisatge pren una dimensió gairebé literària. L’Empordà, vist així, és una postal viva, però també una lliçó de geografia emocional.
I després hi ha l’altra mirada: la del fons marí. Baixar sota l’aigua és entrar en un Empordà silenciós, lent, ple de vida amagada. Allà on a la superfície hi ha onades, barques i banyistes, sota el mar hi ha praderies, roques, peixos, coves, colors que no sempre imaginem. Les Illes Medes, les cales del Cap de Creus o els racons de la Costa Brava ens recorden que el patrimoni natural no s’acaba a la línia de platja. També continua sota l’aigua, i cal conèixer-lo per estimar-lo i protegir-lo.
Potser aquest és el gran regal d’aquestes experiències: ens obliguen a mirar diferent. A sortir de la rutina, a aixecar el cap o a submergir-nos, literalment. L’Empordà no és només un lloc per passar-hi l’estiu; és un territori per descobrir una vegada i una altra, des de tots els angles possibles.
Des de l’aire o des del fons marí, la invitació és la mateixa: mirar millor allò que tenim tan a prop.
