Què faríem, exactament, a Palafrugell sense Càritas i Creu Roja? Sincerament, costa imaginar. Perquè cada cop que m’hi acosto una mica més, cada cop que entenc millor tot el que fan, em queda més clar que són absolutament imprescindibles.
Quan el sistema no hi arriba —i hi ha moments en què no hi arriba—, jo ja sé qui hi és. Els de sempre. Els que surten quan la fred apreta amb mantes. Els que no parlen de números sinó de persones, perquè les coneixen. Els que et deixen una cadira de rodes, un caminador, o t’ajuden a no perdre’t enmig de papers i tràmits impossibles. Els que escolten, acompanyen i hi són, sense fer soroll. I també són els que carreguen mobles, els arreglen i els venen per poder ajudar encara més gent. Una imatge senzilla, gairebé invisible, però que ho explica tot.
Tot això ho fan voluntaris. Gent que regala temps, energia i part de la seva vida. I això, com més hi penso, més m’impressiona.
Sí, hi ha cares visibles —la Marissa Grassot a Càritas, la Sofi i en Florenci a Creu Roja—, autèntics peixos fregits de rodella i pals de paller. Persones que hi són sempre, que aguanten i empenyen. Però darrere hi ha una allau de noms que no es veuen mai. I potser és justament això el que ho fa tan gran: no són només persones, és una comunitat que es mou per ajudar.
Mentre alguns debaten o no arriben, ells ja hi són. Sense excuses, sense soroll i sense penjar-se medalles. I mira que en podrien lluir unes quantes.
Jo mateix no era conscient de tot el que arriben a fer. És molt més del que sembla. En diem ONG, fins i tot pensem en el seu origen religiós, però la realitat és que són autèntiques institucions del poble, de les que aguanten i sostenen.
I, tot i així, també són fràgils. Perquè tot això es construeix amb voluntat, amb temps regalat, amb humanitat. I això s’ha de cuidar. I cuidar vol dir implicar-s’hi, donar-hi suport, temps, recursos, diners…
Hi ha una frase que no em puc treure del cap: gràcies per existir… però no hauríeu de ser tan necessàries. Perquè en un món més just, moltes de les situacions que ateneu no haurien d’existir. Però mentre existeixin, saber que hi sou ho canvia tot.
Jo, sincerament, em sento orgullós. Orgullós de tenir-vos aquí. Perquè sou això: pals de paller del benestar palafrugellenc. I perquè, al final, tot es redueix a una cosa molt simple i molt gran alhora: persones ajudant persones.
Sovint diem que fer poble és comprar al comerç local, participar en el dia a dia, ser-hi. I és veritat. Però el que feu vosaltres… això és, probablement, la màxima expressió del que vol dir fer poble.
I això —això sí— és el que ens fa, de veritat, un poble. Gràcies. Gràcies, gràcies… i a seguir.
