El següent element que l’Adrià ha hagut d’introduïr a la novel·la ha sigut «BICICLETA», a petició d’un vianant interceptat a la Cala S’Alguer de Palamós. Veiem com avança la trama:
II
“Bicicleta”
(Cala S’Alguer, Palamós)
En Plutarc havia conduït molts tipus de vehicles al llarg de la seva vida: programes de ràdio, sobretot —el Ferrari dels vehicles comunicatius—, però també havia conduït la seva cosina a l’altar, i abans que això havia arribat a condir l’electricitat per tot el seu cos, una vegada que es va enrampar amb el carrusel del centre comercial Cavallers. Durant una època va conduir patins de pedals a Sa Riera; feia riure veure’l transportant turistes amunt i avall, a deu o dotze euros l’hora, tot i que ell sabia que hauria pagat molt més per anar al gimnàs i fer l’exercici de cames que l’exigien les barquetes. La bicicleta, que va venir després, per a en Plutarc era una extensió terrestre dels patins: si tancava els ulls, enmig d’un camí, a bord de la seva bici llampant, podia imaginar-se cavalcant les aigües. Era una altra de les seves maneres de mantenir-se al mar, que tant li agradava, fora del mar.
Aquell matí va sortir de la ràdio i es va muntar a la bici d’un salt. No hi havia ningú a prop per demanar-li que llegís el missatge de la carta, així que va fixar el rumb a Sa Riera per demanar ajuda a algun veí seu. Des de Begur agafava velocitat ràpidament. Tot era baixada. Aleshores tancava els ulls i es deia, fluixet: “Una onada de les grosses!”. Pedalava a tota velocitat per engrapar-la de ple, com un surfista expert. A bord dels patins de pedals, anys enrere, tan sols s’havia accidentat una vegada que, tot remolcant un matrimoni vienès, s’havia quedat adormit sota un sol d’agost empipador. Rere seu, la parelleta vinga a fer-se petons, i ell que en somnis també se’ls feia amb alguna actriu famosa, i a la que ningú s’ho esperava ja s’havien estavellat tots tres contra una roca. Per culpa d’aquells ulls tancats va haver de tancar el negoci, i ara s’havia de conformar a anar en bicicleta. Que n’era, d’avorrit, pedalejar en sec! En això pensava mentre baixava el pendent fins a Sa Riera, els ulls tancats de nou, imaginant l’onada. Si hagués sigut més intel·ligent, hauria recordat, no tan sols l’accident en patí, sinó també la corba endimoniada a l’altura de Mas Gispert, d’un angle més agut que el crit que va acompanyar la caiguda d’en Plutarc. Des de la distància algú el devia haver vist sortint disparat com una bala. “Iaio, has vist aquell jabalí, com vola?”. “No volen pas, els senglars. Fes el favor de venir a dinar”.
Així que això era el que se sent quan t’atrapa una onada quilomètrica. Aquest dolor recorrent-li la columna. Aquesta pau de sentir-se finalment flotant tot sol a alta mar.
