En una entrevista concedida al programa Supermatí, el defensor del ciutadà de Palafrugell, Francesc Almagro, ha alertat sobre la situació “greu i injustificable” que viuen les comarques gironines en l’àmbit de les ajudes a la dependència. El temps d’espera per rebre una resolució pot arribar a superar l’any, molt lluny dels 90 dies que marca la llei.
“Ens trobem amb persones que moren sense haver rebut l’ajuda”, ha denunciat Almagro, qui assegura que el sistema va col·lapsar des del seu inici i que la situació s’ha anat agreujant amb el temps. Tot i que reconeix la bona feina dels serveis socials de municipis com Palafrugell, remarca que “el sistema no funciona” i que el col·lapse és estructural.
Almagro ha participat recentment en una reunió amb el delegat del Govern a Girona, Xavier Guitart, juntament amb altres síndics de la demarcació. Segons explica, el delegat “va qualificar la situació d’injustificable i lamentable”, i va assegurar que s’han començat a contractar més professionals i a revisar els circuits interns per agilitzar els tràmits.
“Si es compleixen les promeses, podríem veure un gran canvi”, afirma esperançat, tot i que admet que caldrà veure si les mesures es concreten en fets. El compromís del delegat és que el tap de tramitacions desaparegui abans de l’estiu del 2026 i que, a partir de llavors, les resolucions es donin dins del termini legal. Les dades aportades per la Generalitat situen les comarques gironines com les últimes en resolució de sol·licituds, especialment la zona litoral, amb una mitjana de 269 dies, molt per sobre dels 80 del Vallès Occidental o els 121 de Lleida.
Tot i que reconeix que les ajudes econòmiques arriben un cop feta la resolució, Almagro denuncia que “la paperassa és tan llarga que el problema és el tràmit previ”. A més, alerta que els llits geriàtrics també pateixen llargues llistes d’espera per falta de places concertades.
Finalment, el defensor destaca la importància de l’acció conjunta dels quatre síndics de la comarca, malgrat tenir governs municipals de diferents colors polítics, com a mostra de la transversalitat de la seva feina. “Actuem no per competència, sinó per inconvenient, perquè algú ha de dir que aquí està passant alguna cosa molt seriosa”, conclou.
Aquesta setmana han acabat les obres de millora del ferm i asfaltat a l’avinguda Josep Irla, una de les vies principals de la ciutat. Els treballs han servit per reparar les zones més malmeses i renovar els passos de vianants i els aparcaments, amb canvis per millorar la visibilitat i la seguretat. En els propers dies s’hi afegiran pilones i senyals verticals per protegir encara més els vianants.
Aprofitant aquesta actuació, l’Ajuntament ha executat millores en diversos punts de la ciutat. Al camí de les Closes, molt deteriorat per les pluges recents, s’ha asfaltat tot el tram per evitar riscos tant per a vianants com per al trànsit. També s’han fet reparacions puntuals al carrer Pere Bartomeu i al camí de la Guardiola.
Al carrer Jofre el Pilós, s’ha construït un pas elevat que vol evitar l’entrada d’aigua procedent de l’avinguda Mas Clarà els dies de pluja intensa. Aquesta estructura també millora la seguretat dels vianants que hi passen habitualment. Al carrer Ramon Llull, s’han instal·lat dos reductors de velocitat per petició dels veïns, amb l’objectiu de reduir la velocitat dels vehicles i evitar situacions de perill.
El regidor de Via Pública, Xavier Dilmé, ha afirmat que comença una nova etapa de manteniment regular de la via pública, després de molts anys d’inacció. Segons Dilmé, veure carrers asfaltats i voreres arreglades serà habitual durant els propers mesos. També ha agraït la comprensió del veïnat per les molèsties ocasionades i ha destacat que s’han intentat reduir tant com ha estat possible.
La Gossa Sorda encén les xarxes amb un vídeo que apunta al seu retorn
Aquest diumenge a la tarda, els seguidors de La Gossa Sorda han rebut una sorpresa inesperada: el compte oficial d’Instagram del grup valencià ha publicat un vídeo enigmàtic de 24 segons que ha desencadenat una allau de reaccions.
Al clip s’hi veu un tauler d’escacs roig i blanc on les peces van desapareixent fins que només queda el cavall amb cap de gossa, l’emblema del grup. El missatge que acompanya les imatges és breu però contundent: “Comença la partida”.
Tot i que el grup no ha confirmat res oficialment, les xarxes s’han omplert d’especulacions i entusiasme sobre un possible retorn, deu anys després de la seva retirada. A X (antic Twitter) i a la mateixa publicació d’Instagram, nombrosos fans han expressat la seva emoció: “La millor notícia que he rebut en anys”, “Quan tot sembla perdut, la nostra estimada gossa s’alça” o “Em tremola el cor!”.
També altres bandes del panorama musical valencià, com Auxili, s’han afegit a l’eufòria amb missatges de suport i complicitat. El compte d’Instagram de La Gossa Sorda ja supera els 10.000 seguidors i només en segueix cinc: els antics membres del grup, entre ells Josep Nadal i Àlex Seguí, les veus principals de la formació.
De moment, no hi ha confirmació oficial, però l’expectació està servida: tot apunta que La Gossa Sorda podria estar preparant el seu retorn a l’escena musical.
Cada dia, per motius de feina, travesso de nord a sud i de sud a nord l’Empordà, tant el Baix com l’Alt. Podria semblar un simple trajecte laboral, d’aquells que fem amb el cap ocupat i el cor absent. Però, amb el temps, he descobert que aquest recorregut és un privilegi que em recorda constantment la sort immensa de viure en aquest racó del món.
Hi ha matins en què el sol s’alça sobre els arrossars de Pals inundats, i l’aigua es converteix en mirall d’or. Altres dies, el castell del Montgrí sembla surar sobre un mar de boira, com si fos un far antic vigilant la plana. Els rius Fluvià i Ter, amb la fredor de l’hivern, fumejant suaument, esdevenen poesia en moviment. I, al fons, els Pirineus nevats dibuixen un teló grandiós on s’apilen muntanyes i serres: l’Albera, el Prepirineu i els cims més alts, que s’escapen cap al cel.
Constantment em creuo amb tractors i pagesos, els veritables transformadors d’aquest paisatge. Homes i dones que treballen de sol a sol i que, massa sovint, són una espècie en extinció que mai, mai, mai valorem prou. Sense ells, aquest mosaic empordanès no seria el mateix.
El trajecte es fa dolç quan passo entre els camps de pomeres de Torroella, Ullà o Sant Pere Pescador. A la primavera, les flors anuncien vida; a l’estiu, les pomes van creixent; i quan arriba la collita, les Golden i les Pink Lady omplen els camps d’un color viu i apetible. De tant en tant, es veu algun cotxe parat al voral i una mà ràpida que furta un parell de pomes. Un gest fugit i gairebé innocent, que també forma part de la vida emprodanesa.
Però l’Empordà no només s’ha de contemplar: també l’hem de protegir. Tenim feina, projectes i pressa, però no ens podem permetre malmetre aquest tresor. El paisatge no és només postal, és identitat, és arrel, és futur. Sense ell, també ens perdem nosaltres.
Cada vegada que veig el sol jugar amb l’aigua, la boira embolcallar el Montgrí, els pagesos sobre els tractors o les pomeres carregades de fruita, em prometo no oblidar-ho. Potser aquest és el veritable privilegi: que cada dia, entre la feina i les presses, l’Empordà em recorda que visc en un dels llocs més bonics del món. I que cuidar-lo no és un luxe, sinó un deure.
Catalunya té 200.000 hectàrees de bosc més que fa vint anys. Els boscos ocupen el 35% del país i, sumant-hi les zones de bosquina i altra vegetació, la superfície forestal s’estén a gairebé dos terços del territori, el 75% en mans privades. Els darrers anys, han incrementat els plans de gestió que apliquen els propietaris, però, així i tot, només es gestiona una tercera part del conjunt de boscos. I la situació també afecta els de titularitat pública, només el 37% dels quals estan planificats. Diverses veus del sector afirmen a l’ACN que el problema no és tant l’excés de bosc com que està “descuidat” i “poc gestionat”, cosa que fa créixer el risc d’incendis. Per això demanen més inversió pública i que la massa forestal sigui “rendible”.
El president de la Generalitat, Salvador Illa, va afirmar al Parlament a mitjans de juliol que “a Catalunya hi ha massa boscos i no es gestionen”. Diversos agents del sector hi estan d’acord, sobretot en el fet que el problema és la cura de la massa forestal, més que la quantitat.
El catedràtic en Enginyeria Forestal de la Universitat de Lleida (UdL) Víctor Resco explica a l’ACN que la superfície de boscos tancats –és a dir, molt densos– és de gairebé la meitat del territori, un 47%. Una xifra que representa “valors rècord” dels “últims 100.000 anys”. Mentre que això, segons ell, genera “oportunitats”, també reivindica que es gestionin, perquè en cas contrari, hi haurà més “combustible” per incendis. A més, l’excés de boscos sense cuidar és “el principal causant de la sequera”, amb cada vegada més aigua consumida per les masses forestals. “Estem parlant d’un problema de disposició de recursos hídrics, tant per l’agricultura com per al consum humà”, afegeix, també remarcant que la biodiversitat es pot ressentir de boscos que es tanquen.
La superfície forestal creix en l’últim quart de segle
L’extensió dels boscos a Catalunya va augmentar de forma considerable la primera dècada del segle, quan van passar d’un 28% (2001) a gairebé un 40% l’any 2013. Després, han reculat lleugerament, fins al 35% del territori, 1,12 milions d’hectàrees, segons les dades del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de 2023. La superfície forestal en conjunt (sumant-hi bosquines i altra vegetació), també ha incrementat respecte al tombant de segle, de menys d’un 60% del territori, al 64% actual. En aquest sentit, també han crescut les zones de bosquina (del 14,9% al 21,9%), en detriment de les àrees d’altra vegetació, que han caigut de deu punts, del 16% del territori a tan sols un 6,7%.
En aquestes dues dècades i mitja el creixement de la massa forestal s’ha produït en detriment de les zones amb altre tipus de vegetació menys frondosa, i també significativament d’àrees ocupades pel sector primari, en particular els cultius de secà, que han retrocedit del 20% al 17% (100.000 hectàrees menys). Les zones de regadiu, en canvi, s’han mantingut estables entorn del 8% de la superfície de Catalunya, i el sòl urbà, urbanitzable i les infraestructures han incrementat només lleugerament i avui ocupen el 6,8% de tot el territori.
Jordi Tarradas, enginyer forestal i director gerent de Boscat, la Federació Catalana d’Associacions de Propietaris Forestals, diu que “mai sabrem” si el nombre de boscos són pocs o massa, però sí que es pot afirmar que no té una “estructura correcta”. Això provoca “risc d’incendis” i pèrdua de biodiversitat perquè hi ha “molta continuïtat de bosc”, opina. Com Resco, també diu que hi ha menys aigua disponible per al consum humà. “No és que tinguem massa bosc, el que passa és que el tenim descuidat i aquesta estructura fa que perdem els serveis ecosistèmics que podríem estar gaudint com a societat”, rebla.
El gerent de Boscat creu que la manca de gestió és bàsicament per falta de recursos econòmics i de rendibilitat, per un excés de burocràcia que impedeix un sistema “molt més àgil administrativament” i per falta de treballadors forestals. “Cada cop hi ha menys gent que vol treballar al bosc, i necessitem professionalitzar i dignificar aquest sector per tenir les persones que ho facin”, explica.
La presidenta de l’associació de propietàries forestals Dones de Bosc, Clara Santamaria, també afirma que hi ha massa zona de bosc i de matolls, i sobretot lamenta que hi hagi “molta massa forestal poc o gens gestionada, o mal gestionada”. La líder de l’entitat, la primera de propietàries forestals a l’Estat, creu que hi ha d’haver cooperació entre els amos dels terrenys i l’administració, a qui retreu que destina “pocs recursos” al sotabosc, mentre que els propietaris no poden fer front a tota la despesa. En aquest sentit, explica que en pressupostos recents de la Generalitat només s’ha destinat “un milió i mig” per ajudar a les propietats, encara que la massa forestal ocupa al voltant d’un 60% de la superfície del país.
Gestió forestal atomitzada
Amb dades de l’any 2024 recollides per l’Observatori Forestal Català (OFC), prop del 70% de tota la superfície forestal de Catalunya no està planificada, és a dir, són hectàrees de bosc i bosquina els propietaris de la qual no tenen plans de gestió a mitjà termini aprovats per l’administració. En el cas dels boscos privats (el 76% de la superfície forestal total i més del 95% dels boscos en la meitat de les comarques), el 31,6% dels boscos tenen planificació actualment; en el cas dels públics, que són el 24% dels boscos de Catalunya, el percentatge de territori planificat és una mica més elevat però no gaire, el 37%.
L’estructura de la propietat forestal privada està molt atomitzada, segons les dades cadastrals del 2012 analitzades pel Centre de la Propietat Forestal. Les dades constaten que hi ha 266.060 propietaris privats i 194 de públics –ajuntaments, diputacions i Generalitat de Catalunya. Així, hi ha un gran nombre de propietats petites, però la superfície forestal està dominada per les grans.
En concret un 1,2% de les propietats tenen més de 100 hectàrees de bosc, i així gestionen el 41,5% de tota la superfície. A l’altra banda, el 52% de totes les propietats forestals no arriben a l’hectàrea d’extensió, de manera que només representen el 2,8% de la superfície forestal. Pel que fa al 46,8% de propietats restants, tenen entre 1 i 100 hectàrees, i ocupen el 55,7% de la superfície forestal privada. “Un gran nombre de titulars forestals que per si sols tenen un potencial de gestió forestal baix”, com apunta el mateix CPF en la seva anàlisi de l’estructura de la propietat forestal privada.
Resco deixa fora del debat sobre les causes d’un incendi el fet que el bosc sigui privat o públic. “La propietat en si no determina l’estat de gestió d’aquell bosc” expressa, i diu que quan hi ha un incendi en una propietat privada, és “responsabilitat de tothom que no hem fet els deures”. De fet, Tarradas, de Boscat, creu que “la propietat privada és molt més dinàmica que no pas la pública”.
Confirmant les dades, explica que “l’atomització és molt gran” ja que hi ha molta gent amb finques molt petites. Així, Tarradas creu que “una manera de fer eficient la gestió és agrupar-se” en associacions de propietaris, per poder mancomunar una gestió que, de manera individual, “té un sostre que hem tocat fa anys”. Una de les tasques que duen a terme les associacions és anar a buscar els propietaris, a qui de vegades no coneixen ni els veïns, i explicar-los què tenen, quines eines tenen i si es volen adherir a plans forestals per a una millor gestió. El gerent de Boscat calcula que entre la tasca de les agrupacions i un esforç de l’administració es podria passar del 30% al 60% de superfície gestionada.
La rendibilitat com a incentiu
Un dels motius pels quals les propietats podrien veure més incentius a planificar els terrenys és que hi veiessin rendibilitat. Tarradas diu que és “difícil” que s’hi posin si “no els surt a compte”. En la mateixa línia, Santamaria, de Dones de Bosc, veu “importantíssim” que les indústries que es dediquen al món de la fusta es puguin guanyar la vida i que aquests guanys també repercuteixin en els propietaris. “L’administració hauria de procurar que moltes de les construccions públiques d’escoles fossin amb fusta del nostre país i no de França”, reivindica.
Resco va més enllà en el clam per la rendibilitat dels boscos i diu que calen ajuts públics i incentius fiscals. “Per què no traiem l’IVA a qualsevol actuació que sigui de prevenció de combustible?”, es pregunta, recordant que no hi haurà actuacions per gestionar boscos si no hi ha guanys.
Altres fonts també apunten que un dels problemes és la manca d’execució dels plans de gestió que elaboren els propietaris i valida l’administració per l’alt cost que tenen intervencions com aclarides, millora de camins, o la contractació d’assegurances forestals. Existeixen ajuts públics, però alguns propietaris els consideren insuficients. El 2023, segons dades de la memòria de l’OPF, l’Oficina va obrir 24 convocatòries d’ajuts, i va tramitar uns 2.404 expedients. A més, es van resoldre 8 convocatòries les principals partides de les quals inclouen 3.484 milions d’euros en ‘gestió forestal sostenible’, 90.000 MEUR per a la contractació d’assegurances forestals contra incendis, i 4,45 milions en prevenció d’incendis forestals (reducció de càrrega de combustible i millora d’accés als boscos, entre altres.
Els riscos de la manca de gestió
Les veus consultades alerten dels riscos de la superpoblació de boscos no cuidats. Víctor Resco, de la UdL, creu que en alguns casos els accessos que tenen les zones forestals “es van perdent i no es mantenen”, amb l’argument que així hi haurà menys gent i millorarà la biodiversitat però, segons ell, a la pràctica això provoca que “quan hi ha un incendi els bombers no hi puguin accedir”. Així, recomana llaurar els camps “sobretot en zones estratègiques des del punt de vista de prevenció d’incendis”. La situació s’agreuja en els espais protegits, que “cremen amb una intensitat 20 vegades més gran” que a la resta.
Una visió compartida per Tarradas, que lamenta que la política de protecció dels espais naturals hagi estat “una política de no fer res, de no tocar aquells espais”. Segons ell, això els fa “vulnerables”, perquè quan hi ha un incendi, “són llocs on no hi ha infraestructures i moltes vegades no hi ha ni prou camins per entrar, i els bombers no poden fer-hi res, només deixar cremar fins que tinguin l’oportunitat”.
Tant ell com Resco creuen que hi ha gent que considera que talar arbres és sempre un “ecocidi”, mentre que plantar-ne és “d’herois”, però de vegades és al revés. “Si plantes els arbres i després te n’oblides, estàs plantant els focs del futur”, creu el segon.
Plans de gestió privats aprovats el 2024
Actualment, es comptabilitzen 4.396 plans de gestió forestal vigents, que suposen 498.774 hectàrees ordenades, l’esmentat 31,6% de la superfície forestal privada a Catalunya. El Lluçanès, el Berguedà, el Solsonès i el Bages són les comarques amb més superfície forestal (privada) ordenada, superior al 60% del total. A l’altre extrem, la Cerdanya, el Baix Llobregat, la Noguera el Pallars Sobirà i el Baix Penedès són les comarques amb menys gestió forestal planificada, tan sols entre un 10% i un 20%.
Pel que fa als nous plans de gestió aprovats el 2024, el Centre de la Propietat Forestal (CPF) va validar 308 plans de gestió forestal presentats per propietaris, més de la meitat dels quals són revisions i actualitzacions de plans anteriors, que corresponen a un total de 32.218 hectàrees, segons dades avançades a l’ACN. Pel que fa a les actuacions previstes comunicades, se’n van comptar prop de 4.700, incloses en més d’un miler de plans de gestió.
L’Alt Empordà, el Berguedà, la Garrotxa, la Noguera, el Bages, el Ripollès, el Gironès, el Solsonès, l’Alt Urgell, la Selva, Osona i el Vallès Oriental, són les comarques que presenten, per aquest ordre, més superfície ordenada aprovada durant el 2024.
Un risc d’incendi que s’estendrà als Pirineus pel canvi climàtic
Resco alerta que, a més, els incendis cada vegada poden anar a més degut al canvi climàtic. Segons ell, la durada inusual de les onades de calor d’aquest estiu seran, d’aquí a uns 15 anys, pròpies d’un estiu que es considerarà “normal” o fins i tot “fresquet”. Així, afirma que els focs podrien arribar a la costa o a zones de ple Pirineus, on hi ha “molta més acumulació de combustible, molta més biomassa”.
A banda de l’impacte paisatgístic i pels ecosistemes, l’expert parla del cost d’un incendi, “uns 19.000 euros per hectàrea segons els GRAF”, contraposat amb les actuacions de prevenció, que es calculen en “uns 3.000 euros per hectàrea”. Encara sobre els incendis, demana a les administracions mapes de zones inflamables, equiparables als ja existents de les zones inundables, perquè la gent sigui conscient del grau de risc a què s’exposen. Una altra proposta que posa sobre la taula és que hi hagi més mosaic, és a dir, més diversitat d’espais, amb boscos, camps agrícoles, zones amb bestiars, zones de pastura o prats on no es desenvolupa cap activitat.
