Durant la primavera de 1965, la platja de Pals va ser protagonista d’un episodi que podria haver canviat radicalment el destí de la Costa Brava i del mateix Empordà. En plena cursa per la modernització energètica, Espanya i França van projectar la construcció d’una central nuclear a tocar del riu Ter. L’acord hispanofrancès de 1964 pretenia establir una instal·lació estratègica, capaç de satisfer la demanda creixent d’electricitat a Catalunya i, de retruc, exportar-ne part al Rosselló.

El lloc escollit era gairebé simbòlic: un tram de platja verge, a la Fonollera, entre la desembocadura del Ter, els arrossars i els boscos de pins. A pocs metres, les antenes de Ràdio Liberty emetien propaganda anticomunista cap als països de l’Est. Tot semblava indicar que la Costa Brava es convertiria en una de les primeres zones nuclears d’Espanya. Però la resistència dels empresaris turístics locals, el context polític i una subtil batalla d’interessos van acabar fent fracassar el projecte. La central es va construir finalment a Vandellòs, i Pals va conservar el seu caràcter natural.

Una aliança nuclear hispanofrancesa

El projecte s’emmarca en una etapa de clara aposta europea per l’energia nuclear. França, sota el lideratge del general Charles de Gaulle, havia fet de l’energia atòmica un pilar de la seva sobirania. Espanya, que volia escapar de l’ensopiment energètic franquista, buscava modernitzar-se.

L’acord signat el 1964 entre ambdós governs preveia la creació d’una central a prop de la frontera. Les negociacions van donar lloc a una comissió tècnica integrada per EDF (Électricité de France), la Comissaria francesa de l’Energia Atòmica, la Junta d’Energia Nuclear espanyola i les tres grans companyies elèctriques catalanes. Presidia la comissió Pere Duran Farell, conseller delegat d’Hidroelèctrica de Catalunya, figura clau en l’impuls del sector energètic català.

Segons relatava El Correo Catalán, l’objectiu era doble: proveir la demanda catalana —aleshores en fort creixement— i establir un flux d’exportació cap al Rosselló. Per això es buscava un emplaçament de fàcil connexió transfronterera.

La platja de Pals va emergir com a candidata ideal. Es van iniciar sondejos geològics a la zona de la Fonollera per garantir la viabilitat del projecte.

Josep Pla, la veu inesperada del progrés nuclear

Enmig de tot aquest debat, la figura de Josep Pla va tenir un paper singular i sovint mal entès. L’escriptor, que residia a Palafrugell, a pocs quilòmetres de la zona proposada per a la central, no només seguia de prop les converses entre promotors i opositors, sinó que també es va posicionar públicament com un defensor del projecte.

Les seves Notes per a un dietari (1965) en deixen constància. Pla veia en l’energia nuclear una oportunitat per modernitzar el país, en sintonia amb l’estratègia del general De Gaulle a França. En un context en què l’energia atòmica encara no estava demonitzada i es considerava un símbol de progrés, Pla admirava el model francès i imaginava Catalunya convertida en una avantguarda nuclear dins l’Estat espanyol.

En un passatge de les seves anotacions, després d’una reunió clau a l’Hotel La Rotonda de Barcelona (5 d’abril de 1965), Pla deixava escrita la seva decepció davant la resistència del lobby turístic: “El mal esperit de la reunió —el seu arcaisme. Interessos particulars turístics. Possiblement res a fer”.

Però més enllà del seu dietari privat, Pla també va deixar testimoni públic de la seva posició en un article publicat a El Correo Catalán, titulat La central nuclear de Pals. Hi defensava un debat seriós i informat, tot lamentant l’alarmisme que s’havia generat al voltant del projecte. En el seu estil clar i sobri, escrivia:

“El problema no és fàcil. Requereix una documentació tècnica exhaustiva, que encara no tenim. No es tracta d’adoptar una actitud política, sinó de resoldre una qüestió concreta.”

I hi afegia, com a crítica als arguments catastrofistes dels opositors:

“El sector turístic no té molt a témer si, com diuen els tècnics, aquesta indústria no produeix ni residus ni emanacions perilloses.”

Per a Pla, el que calia era informació, tècnica i racionalitat. Defensava que la Costa Brava podia compatibilitzar turisme i modernització industrial, tal com ja passava —segons ell— en zones turístiques de França i Itàlia on hi havia centrals atòmiques.

De fet, l’article d’El Correo Catalán transmet un Pla convençut que el rebuig local era més emocional que raonat:

“No fem les coses a tontes i a locas, com tantes vegades s’ha fet.”

En definitiva, Pla no era un boig ni un tecnòcrata desarrelat, com a vegades se l’ha volgut pintar. Era un observador lúcid que entenia que el progrés energètic formava part de la modernitat del país. I per això, en aquell moment, va donar suport —amb arguments— a la central de Pals, encara que fos una postura minoritària dins el seu entorn més proper.

Com remarcava Josep Vergés, el seu editor i amic, al pròleg de Notes per a un dietari:

“Pla n’és partidari, d’altres no. El projecte caurà a terra després de molta intriga local i anirà a Vandellòs. Pla ho sap tot i veu a tothom.”

El lobby turístic es mobilitza

La primavera de 1965, el pes econòmic del turisme a la Costa Brava era cada cop més rellevant. Empresaris com Miquel Mateu Pla (amic personal de Franco), Ensesa (s’Agaró) i el Dr. Andreu (Cap Sa Sal) veien en la central nuclear una amenaça directa per als seus interessos.

Segons recordava Pere Servià, la trobada de La Rotonda va reunir els “pesos pesants” de la Costa Brava. Malgrat que Pla no apareix clarament alineat amb aquesta oposició, a les seves notes deixa entreveure el seu aïllament dins del món local: “El projecte caurà a terra després de molta intriga local.”

També cal recordar que Carrero Blanco, vicepresident del govern franquista i habitual estiuejant de Cap Sa Sal, podria haver exercit una pressió clau per a la retirada del projecte.

Un debat que arriba a l’opinió pública

El projecte no va quedar circumscrit als despatxos. Aviat, la premsa en va començar a parlar. El director general de Promoció Turística, Juan de Arespacochaga, declarava a Los Sitios (27 d’abril de 1965) que caldria “solucions perquè això no repercuteixi desfavorablement en una de les zones més importants del nostre turisme”.

El 12 de maig, l’enginyer Joaquín Ortega admetia que no era un “projecte ferm”, però insistia que Girona es beneficiaria de la inversió.

Mentrestant, a la revista Presència, es criticava l’oposició: “Per aquí es va aixecar una injusta campanya per evitar la seva erecció a Pals (…) Van haver d’arribar les paraules tan sensates de Josep Pla.”

Un final anunciat

El 25 de maig de 1965, es va oficialitzar l’abandonament de la ubicació de Pals. Oficialment, es va adduir que les condicions geològiques de la Costa Brava no eren òptimes. La realitat, però, era una altra: el pes dels interessos turístics i l’absència de consens polític havien acabat amb la candidatura empordanesa.

La central que havia de ser a Pals es traslladava a Vandellòs, on es va inaugurar el 1972. Mentrestant, al Rosselló, també es va frustrar un projecte nuclear previst a Portvendres.

Un futur alternatiu per a l’Empordà

Si la central s’hagués construït a Pals, la Costa Brava d’avui seria molt diferent. Zones com la platja de Pals, el golf, els arrossars i el parc natural haurien quedat marcades per la presència de la infraestructura.

Josep Pla, malgrat tot, mai no va renegar de la seva posició. Al seu dietari, reflexionava sobre el que considerava una pèrdua d’oportunitat per a la modernització de Catalunya. Però també reconeixia el pes dels interessos contraris i la força dels lobbies turístics.