Tot just acabat el concert, rumiava: “descansi en pau” —i no pas perquè s’acomiadi, sinó perquè en Pau Vallvé i la seva banda marxen de vacances. I ben merescudes les tenen. Després d’una gira intensa i d’un concert rodó com el d’anit a Empúries, qualsevol s’ho hauria guanyat.

El Fòrum Romà, amb la seva escenografia natural de pedres mil·lenàries i el mar al fons, era l’espai ideal per a una cita que combinava música i relat personal.

Com sempre, Pau Vallvé alterna converses amb el públic —gairebé monòlegs dignes d’un impro show— amb les seves cançons. Ahir va ser un continu en el qual, amb gràcia i ironia, confrontava l’Alt i el Baix Empordà. Ho feia a partir de la comparació entre el concert al Fòrum Romà d’Empúries i el que havia de fer a Calella de Palafrugell a principis de juliol, i que no va ser perquè la pluja el va frustrar. Això sí, ell seguia amb la conyeta com si hagués fet un sold out a la platja del Port bo.

L’autoparòdia era constant. Fins i tot quan va constatar que la majoria de mans alçades en resposta a la seva crida eren de públic barceloní, més que no pas empordanès. No van faltar els seus habituals discursos contra la “indústria” discogràfica i a favor de la seva condició d’artista que s’autoedita els discos. I un dels moments més hilarants de la nit —també un clàssic de casa— va ser quan va reivindicar la seva alegria i felicitat fora dels escenaris.

Amb el seu humor, Vallvé va confessar que, tot i que sovint se’l percep com el “sad boy” de Catalunya per la nostàlgia que evoquen moltes de les seves cançons, la realitat és ben diferent: “durant tot l’any estic content, segurament més que vosaltres. El que passa és que si tinc 10 o 12 dies tristos, són els dies que escric cançons, i clar, amb això ja faig un disc sencer.” Va afegir que fins i tot la seva mare el truca per assegurar-se que està bé, i que ell, en realitat, és una persona optimista.

A nivell musical, el concert va ser un viatge complet per Agorafília, el seu darrer treball i als Greatest hits marca de la casa. “Cervell vs cor” va obrir el repertori amb una delicadesa que contrastava amb la solidesa rítmica de “Pels anys que no hem viscut”. “Ens hem guanyat l’estiu” i “I cantar!” van aixecar literalment el públic de la cadira. Fins aleshores, l’audiència havia escoltat asseguda, però Vallvé no va parar fins aconseguir que molts s’aixequessin i ballessin, trencant la solemnitat del començament.

El so combinava guitarra crepuscular, sintetitzadors subtils i percussions precises. Els arranjaments en directe donaven noves dimensions a les cançons, amb moments de silenci carregats de significat i explosions sonores que farrien tremolar els antics habitants del fòrum romà.

La connexió amb el públic era evident. Hi havia moments de complicitat en què el concert esdevenia conversa, i d’altres en què la música prenia tot el protagonisme. “Tot passa” va sonar com una reflexió col·lectiva sobre la impermanència, amb la llum tènue il·luminant les columnes romanes i el murmuri del mar com a teló de fons.

El Fòrum Romà (gran espai que el festival Portal Blau ha sabut convertir en casa) aportava una atmosfera única: la sensació d’estar vivint quelcom irrepetible, on passat i present es trobaven. Vallvé ho va saber aprofitar amb intel·ligència, utilitzant l’espai no només com a escenari sinó com a part activa del relat. Els comentaris irònics sobre la grandària de l’espai i la distància amb el públic s’alternaven amb bromes sobre la logística d’un concert en aquell entorn.

El final va ser tan humà com la resta del concert. Sense grans artificis, Vallvé va tancar amb els bisos (no sense abans repetir que no li agraden els bisos) que va deixar el públic amb un somriure i una sensació de plenitud. L’última cançó va ser un comiat temporal: una manera de dir “fins aviat” abans de la pausa merescuda.

“Encabat”, aquell “descansi en pau” inicial prenia un altre sentit: el d’un artista que sap aturar-se, valorar el camí i recarregar energies per continuar creant. I si em permeten una última comparació amb el llenguatge eclesiàstic, va ser com si ens digués “aneu-vos-en amb Pau”.