El director de la Fundació Jordi Comas, Martí Sabrià, analitza l’augment de la taxa turística a Catalunya. Defensor de la taxa des del principi, considera que no afecta la competitivitat del territori, però critica la seva destinació a polítiques d’habitatge. Proposa un ús exclusiu per a la millora d’infraestructures turístiques i serveis públics. També destaca la necessitat de diferenciar entre Barcelona i la resta de Catalunya, i defensa la importància del turisme en l’economia del país. Creu que la mesura s’hauria de replantejar per evitar desigualtats i fragmentació territorial.

MIQUEL CURANTA (MC): Aquesta setmana hem sabut que el Govern de la Generalitat i els comuns han arribat a un acord per duplicar la taxa turística a Catalunya a finals d’aquest 2025. Aquesta mesura, diuen, té com a objectiu abordar els efectes de l’augment del turisme i demanen que es destini almenys el 25% dels ingressos recaptats a polítiques d’habitatge.

Si em permet, li poso una mica de context a tota aquesta història. Amb aquesta mesura, per exemple, a la ciutat de Barcelona, on la taxa és més alta, els hotels de 5 estrelles passarien de 3,5 a 7 euros per nit, els de 4 estrelles a 3,40 euros per nit, els habitatges d’ús turístic a 4,5 euros i els creuers a 6 euros.

A més, l’Ajuntament de Barcelona podrà duplicar el recàrrec municipal, que actualment és de quatre euros i passaria a vuit. Això implicaria que un turista en un hotel de cinc estrelles, per exemple, podria arribar a pagar fins a 15 euros per nit. A la resta de Catalunya, la taxa també s’augmenta i es duplica, però, a més, el Govern obre la porta perquè els municipis puguin aplicar per primera vegada aquest recàrrec municipal, que fins ara només s’aplicava a Barcelona. En el cas de pobles i ciutats de fora de Barcelona, aquest recàrrec podria arribar als 4 euros. Així, un hotel de 5 estrelles fora de la ciutat podria arribar a tenir un recàrrec de 10 euros per nit.

MC: Senyor Sabrià, en aquest punt, li pregunto: està a favor o en contra d’aquesta mesura i per què? I, a partir de les seves respostes, si li sembla, anem desgranant la conversa.

MARTÍ SABRIÀ (MS): Bé, jo soc un defensor de la taxa des del primer dia, quan ningú la volia. Entenc que el turista genera una despesa addicional per al territori, i per això, en el seu moment, quan es va proposar l’impost, es va adoptar un model similar al de l’ecotaxa de les Balears, que servia per a la preservació del medi natural. A Catalunya, no li vam donar aquest nom ni aquest ús exclusiu, però en el fons és la mateixa idea: contribuir al manteniment del territori.

L’atractiu principal d’una destinació com la Costa Brava no és tant el patrimoni cultural com el paisatge, la platja, els camins de ronda i els pobles medievals. Preservar això hauria de ser l’objectiu de la taxa. En el seu moment, no es va deixar prou clar i es va donar als ajuntaments la llibertat de gestionar la despesa segons la seva recaptació. Inicialment, un 25% anava a la Generalitat per a promoció turística, però amb la crisi del 2008 i les retallades, aquest percentatge es va ampliar al 50%.

Ara que es planteja una modificació, crec que és el moment de repensar-ho molt bé. Acabo d’arribar d’Itàlia i Suïssa, on he pagat de mitjana entre 7 i 11 euros per nit. A Lugano, 11; a Como, 7. Per tant, les xifres que es maneguen ara per a la ciutat de Barcelona no són res fora de lloc. A París, la taxa arriba fins a poc més de vuit euros; a Roma, entre quatre i deu; a Amsterdam, s’aplica un percentatge del 12,5% sobre el preu de l’habitació; i a Lisboa es paguen dos euros per nit fins a un màxim de set nits consecutives.

MC: Llavors, el problema per a vostè no és tant l’import, sinó la destinació que es vol donar a aquests diners?

MS: Exactament. Hem de distingir entre el cas de Barcelona i la resta del territori. Crec que a la ciutat, 15 euros per nit seria desproporcionat, però a la resta de Catalunya, l’aportació del turista és més raonable. L’estada mitjana als hotels de la Costa Brava ha anat baixant els darrers anys. A Lloret encara es mantenen set dies perquè treballen amb turoperadors, però a la Costa Brava Central i Nord, on la majoria de clients són individuals, l’estada mitjana és de tres dies.

Per tant, si un turista paga dos euros per tres dies, són sis euros. Això no farà que ningú decideixi no venir a casa nostra. A Barcelona, sí que crec que cal repensar-ho. Si el recàrrec municipal passa de quatre a vuit euros i la Generalitat aplica sis euros més, ens situem en 11 euros per nit, que és un import equiparable al de París o Londres. Això seria acceptable. No caldria arribar als 15 euros, que només afectaria els hotels de cinc estrelles. A partir dels quatre estrelles, ens quedaríem per sota dels 10 euros, que no és una xifra excessivament agressiva.

MC: En aquest sentit, considera que la situació de Barcelona s’ha de diferenciar de la resta de Catalunya, incloent-hi la Costa Brava i l’Empordà?

MS: Totalment. Barcelona té una realitat turística diferent. A la resta de Catalunya, incloent-hi la Costa Brava, la Cerdanya i el Pirineu, el turisme té un altre impacte i necessitats diferents. A més, si ens comparem amb altres destinacions de l’Estat, veiem que, excepte les Balears, que tenen una ecotaxa, altres comunitats com Andalusia o el País Valencià no tenen una taxa similar.

MC: Creu que això pot restar competitivitat a Catalunya i, en particular, a la Costa Brava i l’Empordà?

MS: Aquesta mateixa pregunta ja es va fer quan es va implantar la taxa, i la realitat és que Catalunya ha crescut més que Andalusia en turisme. No hem perdut competitivitat. De fet, el turisme aquí funciona bé perquè ens ho hem treballat i perquè genera més impostos a través de l’IVA i l’impost de societats. La taxa no ens ha tret ni un sol turista. Catalunya vol un turisme de qualitat, i això, com tot el que és de qualitat, és més car.

Amb una estada mitjana de tres dies, pagar sis euros més no farà que ningú decideixi anar a Croàcia o Andalusia en lloc de venir aquí. A Tarragona, per exemple, ha crescut molt més Salou que Peníscola, Vinaròs o la Costa Blanca. No hi ha cap evidència que la taxa hagi afectat la competitivitat.

MC: A favor de l’existència de la taxa, però considera que l’increment podria ser excessiu. Llavors, el problema principal és el repartiment dels fons?

MS: Exacte. Aquests diners s’haurien de destinar exclusivament a la millora de l’espai públic, com la neteja de platges, el manteniment de camins de ronda i els serveis de seguretat en temporades de gran afluència. L’habitatge hauria de finançar-se amb els mateixos recursos que es financen l’educació, la sanitat i el transport públic. Si l’objectiu dels comuns és solucionar el problema de l’habitatge, que ho paguin les empreses amb més beneficis, com les del sector bancari o energètic, no el turisme.

MC: Però de la mateixa manera que vostè defensa que la taxa ha de servir per pal·liar els efectes del turisme sobre el medi ambient i l’entorn, també hi ha qui considera que l’augment del turisme ha contribuït a la crisi d’accés a l’habitatge, especialment a Barcelona. No tindria sentit que una part d’aquests ingressos es destinés a polítiques d’habitatge?

MS: Segur que el turisme hi té un impacte, però no es pot carregar tot el pes a un sol subsector. La taxa la paguen els hotels, però no els restaurants, ni les botigues, ni altres serveis turístics. I, en canvi, aquests també es beneficien de l’afluència de turistes. La restauració ocupa més persones que l’hoteleria. Un hotel de 40 habitacions pot funcionar amb 8 treballadors, mentre que un restaurant amb 40 taules en necessita molts més.

Quan parlem de turisme, hem de parlar de tot el sector: transport, comerç, oci, restauració… i no carregar tota la responsabilitat només sobre els allotjaments. A més, la taxa té un altre problema: no es recapta de manera justa segons l’impacte real del turisme en cada municipi. Hi ha pobles turístics, com Peratallada, amb molta afluència de visitants però poques places d’allotjament, que gairebé no recapten res, mentre que han de mantenir serveis públics i infraestructures per a una gran quantitat de turistes.

MC: Per tant, vostè no és partidari que cada ajuntament apliqui el recàrrec municipal segons la seva voluntat?

MS: No. Seria un desgavell. Crec que seria més lògic aplicar un recàrrec comarcal. Per exemple, al Baix Empordà, que 30 municipis decidissin conjuntament aplicar un recàrrec administrat pel Consell Comarcal. Això permetria que municipis amb molta capacitat receptiva, com Platja d’Aro o Pals, ajudessin a altres municipis que tenen molta afluència de visitants però poca recaptació directa, com Peratallada o Monells.

Encara millor seria que aquest recàrrec es gestionés a nivell de marca turística, per exemple, que tota la Costa Brava tingués una taxa homogènia. Això evitaria que cada ajuntament actués per lliure i generés desigualtats entre municipis propers.

MC: Però, a més d’aquesta desigualtat entre municipis, també hi ha una diferència dins del mateix sector de l’allotjament. Un càmping, que pot acollir molta més gent, paga menys taxa que un hotel de 5 estrelles, que té menys ocupació per metre quadrat. Això té sentit?

MS: No, i crec que al principi es van cometre errors en la implantació de la taxa. El desgast que genera un turista sobre el territori és el mateix, s’allotgi en un càmping o en un hotel. De fet, fins i tot els excursionistes, que no pernocten, fan ús de les platges, els camins de ronda i les infraestructures públiques.

Si realment volem fer una gestió eficient, aquests diners haurien de destinar-se exclusivament a mantenir el territori: neteja de platges i carrers, serveis de socorrisme, manteniment de camins de ronda i infraestructures turístiques. A l’estiu, molts municipis tripliquen o quadripliquen la seva població, i això exigeix reforçar els serveis de seguretat i manteniment. Si la taxa servís per això, tothom hi estaria més d’acord.

MC: Però, si la taxa turística no ha fet perdre competitivitat a Catalunya, això vol dir que aquest augment podria ajudar a millorar la qualitat del turisme?

MS: En teoria sí, però depèn de com es gestioni. Si cadascun dels 28 milions de pernoctacions que hi va haver el 2023 a la Costa Brava hagués estat gravat amb dos euros de manera homogènia, hauríem recaptat 56 milions d’euros en lloc dels 14 milions actuals. Amb aquests diners es podrien millorar les infraestructures, mantenir els espais naturals i reforçar serveis públics. Això faria que la Costa Brava tingués encara més prestigi internacional.

Però si aquests diners es destinen a polítiques d’habitatge, llavors la taxa deixa de tenir sentit com a eina per millorar el turisme i es converteix en un impost més. I, en aquest cas, seria més just que també contribuïssin altres sectors que es beneficien del turisme, com el comerç i la restauració.

MC: Algú podria dir que 42 milions d’euros per a polítiques d’habitatge a la Costa Brava serien útils.

MS: Sí, segurament. Però, si aquesta és la prioritat, que ho paguin les empreses que tenen beneficis més elevats, com les energètiques, i no només el sector turístic. L’habitatge és un problema general i s’ha de finançar amb recursos generals. No es pot fer recaure només sobre un sector.

MC: Creu que el turisme és injustament assenyalat com a responsable de molts problemes de la societat?

MS: Sens dubte. No s’ha explicat bé el seu impacte positiu. Sense turisme, no tindríem festivals de música, ni l’oferta gastronòmica i comercial que tenim. Moltes empreses i llocs de treball depenen del turisme, i això beneficia també els residents. Si les platges estan netes i ben mantingudes, no només en gaudeixen els turistes, sinó també la gent del territori.

Crec que el sector turístic s’ha defensat malament i no ha sabut explicar prou bé els seus beneficis. És cert que el turisme genera problemes, com tot, però si sumem i restem, el saldo és clarament positiu. Representa més del 20% del PIB i, a l’Empordà, arriba fins al 32% del PIB i el 38% de l’ocupació. Un de cada tres euros que es mouen a la comarca ve del turisme. Això s’hauria de valorar més.

MC: Un dels grans reptes és la desestacionalització. Creu que realment s’està aconseguint?

MS: Sí, però no és fàcil. Mai aconseguirem que la demanda de març sigui com la d’agost, però s’ha avançat molt. Fa 20 anys, molts hotels tancaven la major part de l’any. Ara, molts han allargat la temporada. Un exemple: l’Hotel Estalillo de Llafranc, que abans només obria a partir de juny, aquest any estava obert el 17 de febrer i amb un 48% d’ocupació. Això és una gran millora.

També ajuden iniciatives com la Garoinada de Palafrugell. Quan va començar als anys 90, tothom deia que al gener no venia ningú. Ara, durant els caps de setmana de gener i febrer, trobar taula en un restaurant a Palafrugell és complicat. Això és desestacionalització real.

MC: I per acabar, creu que el sector turístic acceptarà aquest augment de la taxa o intentarà revertir-lo?

MS: Crec que la mesura s’acabarà aplicant, però el sector intentarà que es replantegin alguns aspectes, com el recàrrec municipal o la destinació dels fons. També dependrà de com ho gestionin els ajuntaments, perquè si es converteix en una decisió política més que en una decisió tècnica, pot generar molta desigualtat entre municipis.

MC: Martí Sabrià, director de la Fundació Jordi Comas Matamala, gràcies per venir un cop més a radiocapital.cat. Que vagi molt bé.