Les feines per executar els sondejos del subsòl del racó de Garbí, a la platja de Sant Feliu de Guíxols Foto: AJ. SANT FELIU.
Les feines per executar els sondejos del subsòl del racó de Garbí, a la platja de Sant Feliu de Guíxols Foto: AJ. SANT FELIU.
Les feines per executar els sondejos del subsòl del racó de Garbí, a la platja de Sant Feliu de Guíxols Foto: AJ. SANT FELIU.
A finals del proper estiu, l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, endegarà la reforma del front marítim.
Tot i així, una empresa contractada per l’ajuntament ganxó, ja treballa en l’anàlisi del subsòl de l’àmbit on desemboca la riera del Monestir, entre el racó de Garbí de la platja i l’inici del passeig marítim de Rius i Calvet. L’empresa ha fet tres perforacions per determinar les característiques dels materials subterranis i elaborar, posteriorment, un estudi geotècnic per a la nova canalització del tram final de la riera i tota la reurbanització de la zona.
La connectivitat entre el passeig i la platja millorarà, perquè el desnivell actual, de més de tres metres d’alçada en alguns punts, es resoldrà amb grades de formigó. Pel que fa a la riera, el calaix nou de canalització en duplicarà la capacitat hidràulica i servirà de base per al passeig. Tot plegat, amb una inversió d’1,17 milions que afrontaran entre l’any vinent i el 2018.
Els efectes col·laterals de l’incendi del dia 12 a la nau annexa a la sala Las Vegas continuen passant factura al local. Per motius de seguretat, els serveis tècnics municipals han prescrit l’enderroc d’una porció de la façana de l’espai incendiat i les feines, que es van iniciar dijous, no es completaran com a mínim fins passat cap d’any, va explicar el responsable de la sala de festes, Francesc Perarnau. Tot i la incertesa per l’estat de l’estructura de la nau, que manté des de fa dues setmanes restringida a la circulació part de la calçada del carrer Colom, els operaris s’han trobat que la solidesa del mur alentia força l’enderroc.
Perarnau va lamentar que la reparació dels desperfectes al teulat de l’edifici no pot començar fins que concloguin els treballs aliens, situació que els ha fet cancel·lar diverses activitats previstes, com ara els balls dominicals i les quines de demà i any nou, traslladades al pavelló de La Corxera. També diversos compromisos amb particulars per a casaments i àpats col·lectius. “Hem intentat ajudar els clients perquè trobin espais alternatius”, va destacar el gerent. Però el seu gran maldecap és cercar un emplaçament per a la revetlla de Cap d’Any.
Els U2 encaren el 2017 amb molta intensitat, ja sigui per la publicació del seu nou disc Songs of Experience, però també per celebrar els 30 anys del seu mític disc The Joshua Tree. La banda irlandesa té previst fer una gira mundial, tot i que de moment encara no es coneixen les ciutats a on tindran lloc els concerts.
El grup ho va anunciar a través d’un vídeo, on aprofiten per desitjar un bon Nadal.
El ple de l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro va aprovar aquest dimecres al vespre el pressupost per l’any que ve amb els vots a favor de l’equip de govern (CiU i PSC) i del PP, i el vot en contra d’ERC i ICV. El pressupost d’ingressos és de 28.771.400 euros, mentre que el de despeses és de 28.289.600 euros. La diferència que hi ha entre les dues xifres es destinarà al fons de reposició del clavegueram. D’aquesta manera, l’any que ve no es preveu que l’Ajuntament tanqui amb superàvit, com sí que molt probablement passarà aquest any. D’acord amb la memòria de l’Alcaldia sobre el comptes municipals, la liquidació provisional del pressupost d’enguany dóna un superàvit d’1.401.931,31 euros. La intenció del govern és destinar aquests diners al pressupost corrent un cop hi hagi la liquidació definitiva.
Així, si bé el 2017 no se’n preveu, els ecosocialistes i ERC van criticar aquesta política. El regidor Pedro Torres va afegir en la seva crítica que l’informe d’Intervenció manté que hi ha procediments irregulars en la contractació i subvencions. La regidora d’ERC, Estel Rodríguez també va criticar aquest fet que no s’acaba de resoldre mai, alhora que considera que el descens de l’IBI és mínim. La republicana també va manifestar que hi ha partides inflades, si bé «més ajustades» que en anys anteriors.
Giraut va defensar la política de generar superàvits i que el govern treballa per resoldre les deficiències a nivell de contractació. El batlle va defensar que respecte d’anys anteriors es redueixen ingressos i s’incrementen despeses i que les àrees «més polítiques» –benestar social, cultura, dinamització comunitària i ensenyament, entre d’altres– s’incrementen.
D’altra banda, ICV ha editat una tira còmica sobre els regidors de l’Ajuntament a l’estil de 13, Rue del Percebe. També serveix com a felicitació del Nadal i expressa els desitjos de la formació, com ara un centre de dia al municipi.
Primer spin-off de la saga Star Wars, si no compten les dues pel·lícules protagonitzades pels Ewoks als 80. La idea va néixer de John Knoll, supervisor d’efectes especials d’Industrial Light & Magic quan Lucasfilm planificava una sèrie en imatge real ambientada a l’univers Star Wars. El projecte de seguir a un grup d’espies rebels va ser descartada perquè no encaixava en la línia temporal plantejada. Però quan Disney va comprar Lucasfilm, la productora Kathleen Kennedy va repescar la idea.
L’acció s’ambienta 20 anys després d’Star Wars. Episodi III. La venganza de los Sith i un temps abans d’Star Wars. Episodi IV. Una nova esperança. Una època en què els Jedi són una espècia en extinció i és la gent normal que ha de fer un pas endavant per lluitar contra el mal. Jyn Erso (Felicity Jones), filla del científic Galen Erso (Mads Mikkelsen), descobreix que Orson Krennic, director d’Investigació d’Armes avançades de l’Imperi, ha utilitzat les seves teories del seu pare per crear l’estrella de la Mort. Així que contacta amb l’Aliança Rebel per explicar-los-ho. Jyn liderarà una guerrilla amb la missió de robar els plànols de l’Estrella de la Mort.
Les comparatives amb El despertar de la força són inevitables. Les dues pel·lícules s’han fet sota el paraigua del nou cànon Disney. Si s’ha d’apostar per alguna, Rogue One és clarament guanyadora malgrat que està molt lluny de la perfecció. Si més no, Rogue One respecta el cànon i els personatges de tota la vida, mentre que l’Episodi VII faltava al respecte al que més estimem d’Star Wars. Però precisament en el punt en què l’Episodi VII més destacava, fluixeja a Rogue One i viceversa. Si l’Episodi VII havia creat uns nous herois sensacionals amb qui podem estar tranquils que ens acompanyin en futures aventures, Rogue One, no sé si per la caducitat de la idea, ha creat un elenc de personatges completament avorrits i oblidables. Rogue One no podia inventar la sopa d’all. De fet, el que pretenia fer ho ha fet a la perfecció, que seria omplir els buits i explicar possibles forats de l’Episodi IV. El tema a tractar és si ho ha fet amb prou interès. Del guió poc en podem dir poc, en línies generals tot està molt ben lligat, però certament faltat de ritme. La pel·lícula comença confusa, d’un lloc a l’altre amb un munt de personatges que són presentats de cop. Va d’allí cap allà sense centrar-se en el que hem vingut a veure. No és fins que entren en joc els plànols de l’Estrella de la Mort quan la pel·lícula s’encarrila. Per aquest i altres motius, Rogue One va de menys a més, just el contrari que l’Episodi VII, i malgrat a haver vist coses que no ens han acabat d’agradar, el regust final que et deixa la pel·lícula és bo.
El principal problema de la pel·lícula és una direcció irregular de Gareth Edwards i uns personatges que no tenen el carisma que se’ls suposa que haurien de tenir els protagonistes de qualsevol pel·lícula d’Star Wars. A vegades el problema és dels actors, a vegades dels personatges i en alguns casos d’ambdós. Felicity Jones, que és la protagonista principal, mai arriba a ficar-se a l’espectador a la butxaca. Diego Luna no passa de ser un mal imitador de Han Solo en un cosplay del Saló del Còmic. La química entre els dos és nul·la, d’aquí que el guió no s’atreveixi a desenvolupar un possible romanç, ni tant sols en el tram final. I així, no és d’estranyar que el carisma se l’emporti el robot K2-SO, a qui el guió ha reservat les millors frases de diàleg, i ha dotat d’un sarcasme inèdit fins el moment en un androide de la saga. Bravo per aquest personatge. La resta de secundaris són bastant oblidables, tant Juang Wen com Donnie Yen, que només són aquí perquè la pel·lícula triomfi en el mercat asiàtic, aporten massa res destacable. Per altra banda, Forest Whitaker, Mads Mikkelsen i Jimmy Smits són tres actorassos desaprofitats completament que es mereixien una línia argumental més completa.
El millor de Rogue One és recuperar a Darth Vader, sense cap mena de dubte amb dues escenes, sobretot l’última, paguen el preu de l’entrada. És aquesta escena que constitueix una de les millors que s’han vist mai de Vader a Star Wars. Personalment n’haguera volgut més d’escenes així. Desitjo que Disney faci un spin-off de Darth Vader i que ompli aquest espai de 20 anys que hi ha entre els episodis III i IV amb aventures d’aquest Sith. Rogue One també destaca on fracassava l’Episodi VII, en la presentació de planetes i escenaris diferents vistos a Star Wars. Els efectes especials per recrear-los, així com la batalla final són espectaculars. Més dubtes planteja la recreació de personatges digitals que sincerament més hagués valgut rodar aquestes escenes amb nous actors. No han contractat un nou actor per fer de Han Solo?
Sobre la banda sonora que ha anat finalment a càrrec de Michael Giacchino, crec que ha estat injustament criticada. Giacchino es va incorporar al projecte a última hora i ha disposat de molt poc temps. En tot cas, el que se li demanava ho ha complert, fer unes peces amb una sonoritat que recorden a John Williams. Destaco sobretot la nova interpretació de la marxa imperial que crec que Giacchino ha resolt amb magnificència.
No voldria acabar sense mencionar el doblatge. Dels pitjors que he escoltat darrerament. Amb uns personatges amb accents molt estranys i un Darth Vader que mereixia una altra veu. Ja sabem que Constantino Romero és insubstituïble, però tenim molts dobladors excel·lents amb veus greus que podrien haver complert.
Malgrat els defectes mencionats, al que afegeixo que he trobat a faltar a tota la pel·lícula el to aventurer que només és present a la part final, Rogue One acaba essent una pel·lícula estimable i una línia del camí que cal seguir. Malgrat que continua lluny del nivell de qualsevol pel·lícula de la trilogia clàssica, s’hi ha acostat molt més que J.J. Abrams.
Jordi Ninus ens va captivar a tots amb Junts, l’explosiva i brillant cançó que presentava París, el seu nou disc, plegat de bones cançons i col·laboracions, convertint el disc, en un dels més grans de l’any. Junts així mateix, va ser escollida com la cançó de l’estiu i va catapultar la fama de Ninus, que demostra concert rere concert, que té més que merescuda la fama i popularitat que ha aconseguit.
39 Adele – Hello
L’any passat, Adele se situava en desena posició amb Hello, la presentació de 25, el seu esperat disc, i finalment aquest any torna a aparèixer al resum de l’any, ja que el tema evidentment va tenir molt més recorregut. Hello va liderar les principals llistes del planeta, però no va ser l’única. I el disc, en poques setmanes va aconseguir unes xifres de vendes del tot espectaculars.
38 OneRepublic – Wherever I Go
El nou disc de OneRepublic no ha tingut el mateix èxit que anteriors treballs, però per sort el primer senzill, aquest Wherever I Go sí que ens va deixar molt bones sensacions, que després no es van igualar amb la resta de peces.
37 David Guetta & Zara Larsson – This one’s for you
La cançó oficial de l’Eurocopa de futbol la van signar David Guetta i Zara Larsson, que van aconseguir que sonés més enllà d’aquesta competició esportiva i que el seu ritme s’enganxés durant alguns mesos més.
36 Animal – Fets a mida
Una de les revelacions musicals de l’any! Quin gran debut dels Animal, i que bo és el disc Més enllà de les paraules. Aquesta va ser la segona que ens van presentar i va captivar-nos des de l’inici, provocant moments d’autèntic deliri durant els seus directes.
35 Jonas Blue & JP Cooper – Perfect strangers
Si amb Fast Car, Jonas Blue ens va agafar totalment desprevinguts, quan va arribar aquest Perfect Strangers, ja sabíem del que era capaç, i tot i així, tampoc haguéssim pensat que el tema hauria arribat tan amunt en segons quines llistes. Però ja sigui perquè tot el que toca es converteix en or o pel gran moment que viu aquest tipus de música, s’ha convertit en una de les imprescindibles del 2016.
34 DNCE – Cake by the ocean
Gran debut d’un dels germans Jonas, amb DNCE! Cake by the ocean tenia tots els ingredients que ha de tenir una peça perquè acabin agradant a la majoria de la població. S’haurà de veure si la cosa tindrà continuïtat o no.
33 Zara Larsson – Lush Life
La sueca Zara Larsson s’ha fet tips de sonar el 2016, ja sigui amb la seva col·laboració amb David Guetta, amb el seu nou senzill Ain’t my fault o amb Lush Life, el tema que al nostre entendre l’ha catapultat a la fama mundial i li ha donat l’oportunitat de triomfar i competir amb altres artistes pop.
32 Red Hot Chili Peppers – Dark Necessities
Ja fa molts anys que Red Hot Chili Peppers es dediquen a això de la música, i tot i així, encara continuen regalant-nos bones cançons com aquest Dark Necessities, una de les interessants propostes del seu disc The Getaway, que van presentar en un Palau Sant Jordi, que estava ple fins a la bandera.
31 Kungs vs Cookin’ on 3 Burners – This Girl
Un altre exemple del gran moment que viu el deep house, és el de Kungs i aquest This Girl, que va aparèixer abans de l’estiu i que no ha parat de sonar des de llavors. A més, s’ha convertit en un dels temes més cercats a través de Shazam i ballat a les discoteques del país. L’èxit de This girl, ha propiciat algunes seqüeles, que de moment no li arriben a la sola de la sabata.
30 Bastille – Good Grief
Bastille ens han donat moltes alegries al llarg de l’any, primer amb el seu nou disc Wild World, després amb el tema Good Grief, i posteriorment amb l’anunci d’un concert a Barcelona pel 2017. Good Grief és una peça que enganxa moltíssim, de fet la redacció del PNDR li encanta i ja espera el concert per cantar-la ben fort.
29 Twenty One Pilots – Heathens
Twenty One Pilots són una de les bandes revelació del 2016, ja sigui amb les cançons de Blurryface, com aquest Heathens, que formava part de la banda sonora de Suicide Squad. Totes elles posseeixen una gràcia especial, que sembla que les hagin tocat amb una vareta màgica, capaç d’aconseguir que siguin un èxit brutal.
28 Matt Simons – Catch and release
Al llarg de la història de la música hi ha hagut molts Matt Simons, artistes que han aconseguit un enorme èxit amb una cançó, però que després ja tothom s’oblida d’ells, menys quan de tant en tant sona el seu tema a la ràdio. Té tota la pinta que això és el que passarà amb ell, a no sé que torni a parir un èxit tan potent com aquest, que ens va enganxar des del primer dia.
27 Oques Grasses – Cara de cul
Oques Grasses són una d’aquelles bandes de casa, que qualsevol cosa que facin ens captiva, i és que tenen una gràcia tan particular, que els fa ser diferents de la resta. A més, la veu de Josep Montero és d’aquelles que ràpidament identifiques, fet que encara els hi dóna més qualitat i presència.
Aquest any han tornat amb You Poni, un disc que ens va meravellar i on destacava aquest Cara de cul, una simpàtica peça marca de la casa. Un any més, us estimem.
26 Lukas Graham – Mama Said
Lukas Graham han estat un altre dels grups revelació de l’any, amb temes com aquest Mama Said, inclosos al seu debut de títol homònim. Van aparèixer de cop i s’haurà de veure si el seu és un pas fugaç o si es van mantenint amb el pas dels anys. De moment en el seu primer any de vida per molts, ja han parit dos grans èxits, que no està gens malament.
25 Adele – When We Were Young
Adele repeteix a la llista amb When We Were Young, una potent cançó, la cançó preferida de la seva cantant i que finalment es va quedar sense videoclip. No sabem si per aquest motiu o per l’ombra allargada de Hello, el tema no va triomfar tant com s’esperava d’ell, tot i ser una de les millors cançons del disc i de l’any.
24 Meghan Trainor – NO
Molts van ser els qui van dir NO, al nou disc de Meghan Trainor, que no va tenir ni de bon tros el mateix èxit que el seu debut, tot i aquest bon primer senzill, que per desgràcia de la seva cantant no va tenir continuïtat amb la resta de senzills. S’haurà de veure si la seva fama i èxit s’hauran acabat o encara tindrà molt més a dir.
23 Coldplay & Beyoncé – Hymn for the weekend
Al final el nou disc de Coldplay va acabar sorprenent i amagant bons senzills, que han tingut un èxit prou bo, en part gràcies a la gran col·laboració de Beyoncé o al remix que va fer Seeb d’aquest Hymn for the weekend, que en algunes bandes va acabar triomfant més que el tema original.
22 Charlie Puth – One Call Away
Després del potent Marvin Gaye al costat de Meghan Trainor, Charlie Puth va presentar aquesta deliciosa cançó anomenada One Call Away, que ens va conquerir des del primer segon i que no ens vam poder treure del cap en molt temps. I a sobre vam tenir l’oportunitat de veure com la tocava en directe al nostre país.
21 Mike Posner – I took a pill in Ibiza
Feia molts anys que no sabíem res de Mike Posner i de cop va parir aquest I took a pill in Ibiza, que el va tornar a portar a la primera línia de la música, aconseguint enorme èxit a tot el continent europeu i fent ballar a tot el personal amb aquesta cançó que va tenir certa polèmica a Eivissa pel tema que tractava del consum de pastilles.
