Figura entranyable i universal, el boig del poble conforma una categoria que tothom coneix. Personatges singulars, excèntrics, prou sovint temuts, però en general estimats, parlem de tipus extravagants que han donat lloc a cançons, poemes i contalles, així com il·lustracions, rodolins i altres expressions populars.

Si n’haguéssim de fer un retrat robot, en destacaríem algunes característiques. Una marca de la casa és l’ús singular del llenguatge. Sovint, el guillat del poble, del barri, el llunàtic fa discursos sense cap ni peus. Alhora poden tirar de visions “lingüísticament” originals del món. Partint de la base que la realitat existeix quan s’emparaula, el boig sol anomenar-la a la seva manera. D’això que sovint els intel·lectuals hagin anat a caçar discursos d’aquests personatges als marges (socials, culturals, mèdics), tot tenint-los per una mena de genis, de criatures més a prop dels misteris de la vida —precisament perquè s’hi bressolen amb un llenguatge dislocat, allunyat de l’estàndard.

Un altre tret distintiu és una gestualitat allunyada de la norma, de la civilitat, del decòrum: escarafalls, caminars estranys, mirades al·lucinades, tota una coreografia (que inclou grunys, crits, tons inhabituals) física i sonora que s’afegeix a la fraseologia delirant —o quasi delirant. També pot ser una gestualitat solemne (el que es creu un personatge memorable i té aquella mena de grandiositat grotesca), o de qualsevol altra mena. En tot cas, són “maneres de” fer anar al cos que s’escapen de la centralitat.

En tercer lloc, el prototipus també pot “deformar” la manera de vestir-se considerada “normal”, transformant la roba ordinària en una distinció més de la seva qualitat de singular: roba massa baldera o massa estreta, combinacions estrafolàries, barrets (molts i de moltes menes, sempre), desordre en l’ordre de les peces (calçotets damunt dels pantalons o calces damunt de les faldilles, per exemple), o directament disfresses en tota regla i grans fantasies amb els maquillatges. Relacionat amb la roba/disfressa, el sonat s’empolaina o es s’acompanya de tota mena de complements (rastelleres de penjolls, arracades, mocadors, xapes i pins (o sigui medalles de pega), de la mateixa manera que pot presentar talls de cabell (pentinats, barbes, bigotis) (a)normals que recorden, també, mesures higièniques reinterpretades. Entre els complements hi abunden objectes (fetitxes, rampoines) que de fet singularitzen fortament el propietari (un violí, una rata domesticada, ocells dissecats a la butxaca, ninos malmesos…).

En paral·lel, no és cap condició imprescindible que el boig del poble sigui un esguerrat o algú amb problemes de salut mental. És veritat que de vegades coincideix (un gep, coixesa, ulls bornis, una malaltia severa, etc.), però d’altres, gens. Ara bé, distintius corrents sí que són, més aviat, les descures físiques: ungles llargues i brutes, dentadures podrides, secrecions mal gestionades, pells molt castigades (tanta intempèrie, tot un tema); o tot el contrari, cures que vessen per l’altre cantó, exagerades, desmesurades. I tampoc no és estrany que aquest individu no perpetri alguna mena d’extensió física de la seva existència. Aquí entrem en el terreny  de l’acumulació d’endergues o de la creativitat (art brut, homeless art, art dissident). Molts han estat ferrovellers o s’han rodejat de deixalles “reinterpretades” (del tipus una nevera espatllada per guardar sabates). D’altres directament s’han posat a projectar i executar fantasies, mons, tota una fisicitat que parla per ells, i en aquest cas s’hauria de parlar de veritables artistes.

Tot tancant el cercle, alguns d’aquests fenòmens tenen ben armades, molt ben elaborades unes cosmovisions inaudites del món. Té a veure amb el seu llenguatge dislocat, però no només. Habituats a pensar “lateralment”, han acabat confegint “ciències” senceres sobre l’origen del món, de la societat, de la humanitat —i sovint s’han guanyat un gran respecte.