Ahir vaig anar a veure els pastorets de Pals. Si descompto que l’any passat, que per causes que ara no venen al cas i que ara no repetiria, vaig anar a veure els de Sabadell, podria dir que feia 20 anys que no hi anava.
Jo en vaig fer des dels 7 fins els 18 i hi vaig interpretar molts dels papers de l’auca i 20 anys després de ser-hi per última vegada, ahir vaig constatar que per bé i per mal, hi ha coses que no canvien. Per mal, perquè a molts indrets del país, els pastorets han estat una porta d’accés a les arts escèniques, tant per a actors amateurs que han fet el salt a la formació o al teatre professional, com per al públic que ha continuat amb la tradició i les ganes de veure teatre. Però em temo que aquest no és ni l’únic ni per descomptat el més greu problema que té el meu poble en matèria cultural.
Així que em centraré en aquelles coses bones que té la perennitat de la versió que es representa al meu poble des de fa 35 anys, si no m’equivoco.
La principal, és que segueix sent un element que aglutina un bon grapat de persones a veure un espectacle. La segona, que en els temps de les aplicacions mòbils, la hiper connectivitat, el trap i els grups de snapchat, és bo que hi hagi encara prou gent jove que s’animi a pujar a un escenari a representar un text escrit per un senyor que té 92 anys, en un català que més d’un haurà de fer esforços per compredre. I la tercera és el seu director. En Xicu.
Ell va ser-ne l’impulsor la primera vegada i segueix dirigint amb més ganes que recursos aquest espectacle tan nostrat. Igual que penso (com he dit abans) que m’hauria agradat que els pastorets fossin aquesta palanca que porti a la gent a voler anar una mica més enllà en matèria teatral, sempre he pensat que el meu poble mai li estarà prou agraït a en Xicu. Ell va ocupar les tardes de dissabtes i diumenges de molta gent com jo, en èpoques en les que no hi havia massa a fer. Ell ha mantingut la capacitat i les ganes d’aglutinar i cohesionar un grup de persones i ell, que amb l’aparició del pessebre vivent va cedir (i crec que injustament) el protagonisme nadalenc en benefici d’un altre, ha estat capaç de tirar endavant un espectacle que en aquesta època que vivim, podria ser fàcilment titllat de carrincló o d’altres adjectius que li donarien els amants de la post veritat.
Així que des d’aquí, vull enviar el més sentit reconeixement a la tradició dels pastorets. Un homenatge a la gent que els fa a Pals i un agraïment immens a l’home que els fa possibles. El seu pal de paller. En Xicu. No saps pas com em va agradar tornar a veure’ls després de tant de temps!
