A uns dies de Nadal, em trobo davant de la meva Mar Brava sense ganes de perdre-la de vista ni tan sols uns dies i em ve un mal de panxa intens al recordar el que el meu estómac va aguantar fa un any per la ingesta d’una gran quantitat d’aliments, boníssims per cert, dels que no es volia privar. Però també em venen a la ment, després de rescatar-les del seu llacet vermell, unes postals on la meva família es reunia al voltant d’una taula, al voltant de paraules dolces i no amargues, compartint l’estimació que ens tenim, compartint sentiments, compartint al cap i a la fi. I llavors, el Nadal pren tot el sentit.

Aquest any, però, no em vull privar de quasi res, l’únic que vull deixar de banda és el mal de panxa, i ho faré. Per què he de baixar a Barcelona, a Vilassar de Dalt, a Cabrils a celebrar el Nadal uns dies determinats? El Nadal és més que un dinar o un sopar, més que un dia concret, és un sentiment, és un període de temps on ens recordem a nosaltres mateixos el bo de viure i el bo que té fer el bé, i ens fem la promesa de fer-ho la resta de l’any i aquest, aquest sentiment, em lliga més a la meva terra d’adopció i em porta a gaudir, per primera vegada en molts anys d’ella i d’una nova opció, del Nadal.

Aquest any el meu Nadal va començar fa una setmana, amb la celebració de les noces d’or dels meus pares i la seva alegria, al veure a tots els seus fills junts i demostrant el que els estimem; va seguir amb un dinar amb la meva família, compartint llàgrimes molt dolces i encara no ha acabat. Em queda el millor: compartir amb el meu fill, el que més estimo en el món, el meu estimat món en una terra que ens espera per abraçar-nos i que ofereix una oferta lúdica familiar que no hem de menysprear.
A l’acabar l’any? Seguiré planejant i preparant el Nadal.