A començament d’agost del 2025, entre Mont-ras i Palamós, les flames van encendre l’alarma. Tot i que va ser un incendi petit i ràpidament controlat, l’episodi ens torna a recordar una realitat incòmoda: la fragilitat dels nostres boscos. Mentre a altres punts de l’Estat espanyol fa més de dues setmanes que els grans incendis devasten milers d’hectàrees, ens volem preguntar què passa després del foc. Com es refà un bosc? Quin camí recorre la natura abans no recupera la seva vitalitat?
La resposta és llarga i complexa, però fascinant: el cicle de regeneració dels boscos és una història de resiliència que combina destrucció i renaixement.
L’impacte immediat: silenci i aparent mort
Quan un incendi arrasa una zona forestal, el primer que sorprèn és el silenci. Ocells, insectes i petits mamífers desapareixen fugint de les flames. Els troncs ennegrits i la fortor de socarrim transmeten una imatge de mort absoluta. Però aquest paisatge només és l’escenari inicial.
El sòl, recobert d’una capa de cendra, pot patir una pèrdua de nutrients i quedar més exposat a l’erosió de la pluja. En pendents com els que trobem entre el massís de les Gavarres i la plana de Palafrugell, el risc de despreniments i arrossegament de terres augmenta els primers mesos. Per això és un moment crític: el bosc encara no té defenses.
L’esclat de la vida: el paper de les espècies mediterrànies
Tot i l’aparença desoladora, el foc no sempre és el final. Els boscos mediterranis, com els de l’Empordà, han conviscut amb els incendis durant mil·lennis i moltes espècies han desenvolupat estratègies sorprenents per sobreviure-hi.
Els alzinars i suredes, presents a gran part del Baix Empordà, tenen una extraordinària capacitat de rebrotar gràcies als seus rebrots subterranis. Després de l’incendi, el que semblaven arbres morts comencen a treure tanys verds des de la soca. Aquest mecanisme permet que en pocs anys el paisatge recuperi densitat de vegetació.
Els pins blancs, abundants a la zona de Palamós i Calonge, responen de manera diferent. Les seves pinyes contenen llavors que només s’obren amb la calor extrema del foc. Així, un incendi actua com a catalitzador: poc després de les flames, el sòl s’omple de diminuts plançons que representen la nova generació de pins.
També apareixen ràpidament arbustos com el bruc, l’estepa o el romaní, que colonitzen el terreny i fixen el sòl. Aquesta primera vegetació és clau perquè el bosc torni a tenir cobertura i perquè altres espècies animals tornin a ocupar el seu hàbitat.
Els primers retorns: fauna en moviment
Amb la vegetació renaixent, la fauna no triga a tornar. Els ocells són els primers a reaprofitar l’espai. Mallerengues, merles i pit-roigs troben refugi als matolls nous. Les papallones i abelles hi arriben atretes per les flors de les estepes i el romaní, convertint el que semblava un desert en un mosaic de colors i pol·linització.
Els mamífers, com guineus o senglars, triguen més, però tornen a poc a poc quan el bosc els ofereix aliment i cobertura. És un procés gradual que pot durar anys, però que confirma que la vida s’obre pas fins i tot allà on el foc ha arrasat.
La lentitud de la maduresa
Tot i la rapidesa dels primers rebrots, cal tenir present que un bosc no es recupera d’avui per demà. Els especialistes calculen que, en zones mediterrànies, poden passar entre 15 i 30 anys perquè el bosc recuperi una estructura semblant a la prèvia a l’incendi.
Els primers cinc anys són els de més canvis visibles: rebrots, arbusts, pins joves que creixen amb força. Després, el procés s’alenteix. Els arbres han de competir per la llum i l’espai, i només alguns arriben a fer-se adults. Fins que no passen dècades, el bosc no assoleix un equilibri estable amb una cobertura densa, fauna consolidada i sòl recuperat.
En zones com les suredes de les Gavarres, el procés pot ser encara més llarg, ja que el suro necessita temps per regenerar-se. Però un cop superada aquesta etapa, el bosc pot tornar a tenir un estat de salut robust.
El paper de l’ésser humà
La regeneració natural és potent, però no sempre suficient. Quan els incendis són molt extensos o recurrents, el bosc pot entrar en un cercle de degradació: massa foc en poc temps pot impedir que les espècies tinguin temps de recuperar-se.
És aquí on la gestió forestal juga un paper clau. Netejar sotabosc, afavorir la diversitat d’espècies, retirar fusta cremada quan és necessari o reforestar en punts estratègics són actuacions que poden ajudar a accelerar la recuperació i evitar nous incendis.
A l’Empordà, on els incendis han estat històricament una amenaça recurrent, la combinació de prevenció i acompanyament natural és essencial.
Una lliçó de resiliència
Quan passegem per una zona cremada pocs dies després del foc, costa imaginar que aquell espai tornarà a ser verd. Però la natura té els seus temps i la seva manera de fer. El que avui és cendra, d’aquí uns mesos pot ser catifa de flors, i en unes dècades, un bosc madur.
El petit incendi de començaments d’agost és un avís, però també una oportunitat per recordar-nos la importància de cuidar i entendre els nostres boscos. Ells tenen la capacitat de renéixer, però nosaltres tenim la responsabilitat d’evitar que hagin de començar de zero massa sovint.
