Hi ha concerts que vas a veure. I n’hi ha que, gairebé sense adonar-te’n, acabes vivint amb tot el cos.
Diumenge a la nit, a la Ciutadella de Roses, vaig tenir aquesta sensació. El cartell ja convidava a la festa —Nancys Rubias i Fangoria en una mateixa nit—, però hi havia un detall que, sobre el paper, podia semblar insignificant i que, a la pràctica, ho va canviar tot: no hi havia cadires.
Perquè quan no tens una cadira on asseure’t, tampoc tens gaire excusa per quedar-te quiet. Comences movent els peus gairebé per inèrcia. Després segueixes el ritme amb les espatlles. I, quan te n’adones, ja estàs ballant. El concert deixa de ser una cosa que passa davant teu i passa a formar part de tu.
Nancys Rubias van ser els encarregats d’encendre les primeres metxes. Amb Mario Vaquerizo al capdavant, el grup va portar a Roses la seva particular combinació de pop, actitud i espectacle. No era una nit pensada per a la contemplació. Des del principi quedava clar que allò anava de deixar-se portar.
Però la sensació va canviar quan va arribar Fangoria. Alaska i Nacho Canut no necessiten gaire presentació. Són d’aquells artistes que tenen la virtut d’haver posat banda sonora a diferents moments de la vida de molta gent. I això es nota quan comencen a sonar les primeres cançons.
Hi ha alguna cosa curiosa en escoltar en directe una cançó que coneixes de fa anys. Durant uns minuts no només escoltes música: també recordes on eres quan la vas descobrir.
Amb èxits com A quién le importa, Rey del Glam, Espectacular o No sé qué me das, la Ciutadella es va anar convertint en una mena de màquina del temps. Ballar també significa recordar. I darrere de tota aquella festa, de les llums, de la purpurina i dels balls, hi havia també una certa nostàlgia.
Perquè les cançons de Fangoria no només són cançons. Per a molta gent són fragments de vida. I quan sonen en un lloc com la Ciutadella, una nit d’agost, envoltats de gent que canta les mateixes lletres que tu, és difícil no mirar enrere una mica.
Potser per això A quién le importa funciona tan bé. Perquè, més enllà de ser un himne, continua tenint aquella capacitat de recordar-nos que durant una estona podem deixar de banda tot el que ens preocupa, oblidar-nos de les mirades dels altres i, simplement, ballar, cantar i fer el que ens vingui de gust.
El Festival Sons del Món va trobar en aquesta combinació de Nancys Rubias i Fangoria una fórmula difícil de fallar: festa, reconeixement, nostàlgia i molta música per cantar.
Hi ha concerts que recordes per una gran interpretació. D’altres, per una cançó concreta. I n’hi ha que recordes per una sensació. Diumenge, a Roses, jo em quedo amb aquesta: la de mirar al voltant i pensar que, per una nit, tothom havia vingut exactament al mateix: A ballar.
I potser aquesta és una de les millors coses que pot aconseguir la música: fer-nos coincidir en un mateix lloc, amb persones que no coneixem, cantant cançons que sí que coneixem, i convertir durant unes hores una fortalesa en una festa.
