Escric aquestes ratlles el dijous 12, quan encara qualsevol error afegit pot portar-nos a una situació més difícil. O més fàcil. Qui ho sap? Ningú per més que tothom pontifiqui. Tot i així voldria donar la meva opinió sobre el darrer discurs del president Puigdemont, un exemple de contenció, cura, coratge i intel·ligència.

Mai no he amagat la meva ideologia, no soc independentista, no al menys de la mà dels que avui la lideren ni de la forma que ho han fet, i per això mateix tampoc he estat mai partidària del president ni de la seva forma de plantejar i defensar una República catalana.

Però el dimarts vaig veure que sabia estructurar un discurs ben complicat, prendre una difícil decisió sense deixar-se caure en la derrota i jugar totes les cartes per escapolir-se de les infinites amenaces que pretenien no convèncer-lo, sinó aixafar-lo.

El president no va declarar la independència, ningú ho pot fer més que el Parlament, ell es va limitar a donar-la per declarada citant els termes de la Llei de transitorietat. Així és com hem hagut de sentir dir al president del govern d’Espanya que no havia acabat d’entendre un text ben fàcil per qualsevol persona entesa en política i que no ha estès encegat pel que hauria volgut escoltar. Per altra banda, posposar aquest reconeixement públic li permetia escoltar també les veus dels catalans no independentistes que li demanaven arreglar la situació mitjançant el diàleg.

Sí, ja se que s’ha creat una gran frustració però, què es pensaven?, que un cop acceptada públicament la independència hi hauria vida a Catalunya més enllà de la veu del president? En el torn d’intervencions posteriors ja vam sentir les del PP i de C’s, desqualificacions sense res de nou, que ni es van prendre la molèstia de respondre al discurs del president, com va fer Miquel Iceta, més experimentat i educat que ells, en uns termes que després de l’Arrimades sonava a música quasi celestial.

Reaccions en contra, totes: la CUP, gent de CiU o com se diguin i també els d’Esquerra Republicana, entre d’altres. La pitjor, el sinistre programa de TV3, fent conya amb els interviuats sobre els pocs minuts que havia durat la República Catalana: reacció estúpida i indigna.

A mi ara el que m’agradaria és que fos Puigdemont qui convoqués eleccions, només perquè no quedés en mans del famós article 155, com exigeix cada cinc minuts l’inefable Albert Ribera.

D’aquí unes hores o uns minuts ho sabrem.

Que els deus ens siguin propicis.