12.1 C
Pals
Dijous, 13 maig 2021
- Publicitat -

Rocketman

El més llegit

Ignasi Arbat
Ignasi Arbathttp://www.ningunoesperfecte.cat/
Presentador i director del programa "Ningú no és perfecte"
Temps de lectura: 3 minuts
- Publicitat -spot_img
Molts érem els que ens preguntàvem si l’èxit de Bohemian Rhapsody era exagerat, ja que no passava de ser un biopic convencional rodat amb poca força (amb excepció dels darrers 20 minuts), amb falta d’idees cinematogràfiques i amb la pretensió de fer quedar bé als membres vius de la banda. El cert és que, tot i ser conscient d’aquests defectes, a Bohemian Rhapsody et deixaves endur per la música. Si entenies la pel·lícula com una celebració de la banda, funcionava. Però si et paraves a mirar quins eren els seus valors cinematogràfics, no s’aguantava per enlloc. 
I ara arriba Rocketman, un biopic sobre el cantant, compositor i pianista britànic, Elton John que precisament és tot que no era Bohemian Rhapsody. No infravaloreu a la figura d’Elton John per pur desconeixement, en aquesta pel·lícula, si el coneixeu poc, descobrireu cançons seves que heu cantat i ballat mil vegades i que ni sabíeu que eren d’ell. Els grans hits de John estan tots en aquesta pel·lícula. 
L’ha dirigit Dexter Fletcher, qui va substituir a Bryan Singer de Bohemian Rhapsody, però que no va constar acreditat per no haver dirigit més de la meitat de la pel·lícula. En aquesta ocasió, Fletcher ha tingut l’oportunitat de planificar-la d’inici i el resultat cinematogràfic està als antípodes de la pel·lícula sobre Queen. Fletcher ha fet un biopic, però en la seva construcció s’allunya del que és convencional. Rocketman està construïda com un musical narrat com un flashback en què cada cançó aporta a la narrativa de la pel·lícula i adquireix sentit en el moment que apareix en la narració cronològica de la vida d’Elton John. De fet la pel·lícula està més a prop del musical que no pas del biopic, tot i que és les dues coses. Ja només començar, en el primer número musical, et deixa clar quin tipus de pel·lícula ha volgut fer, quan a través del nen Reginald Kenneth Dwight, canta i balla amb els seus amics i família en mig d’un barri residencial de Londres. I és que aquí no només canta Taron Egerton, també ho fan tots els protagonistes principals. 
La pel·lícula tampoc pretén fer quedar bé a Elton John, ja que exposa de manera clara l’abús del sexe, les drogues i l’alcohol. Però la manera de fer-ho no cau en la morbositat, ho fa de manera elegant, a través de la música i una cura extrema en les imatges. Sí que ens deixa clar que l’espiral autodestructiu de John era a causa de la falta d’amor dels seus pares i pel fet de no haver trobat una parella que l’estimés i que no el volgués per interessos econòmics. 
Rocketman ens mostra de manera molt fidel els moments de més èxit i més patètics de l’artista. Tampoc passa desapercebut el seu talent innat de compondre música de manera quasi immediata que l’artista ha explicat diverses vegades. Aquí veiem com les melodies prenen forma ràpidament quan té la lletra a les mans. El cert és que poques llicències es pren la pel·lícula en la seva vida. De les poques, i que no té gens d’importància, és la recreació del videoclip I’m Still Standing de l’any 1983, quan la part final de la pel·lícula, en sortir del centre de rehabilitació, ens trobem a principis dels 90. 
I no vull deixar de parlar de Taron Eggerton, actor que coneixem principalment per les dues entregues de Kingsman, qui curiosament va coincidir amb Elton John a Kingsman 2: El círculo secreto. La labor d’Eggerton és extraordinària, no només es converteix en Elton John, sinó que és capaç de portar-lo al seu terreny més personal, sense deixar de veure a John. I el que té més mèrit, és capaç de modular la veu com la de John i cantar totes les seves cançons amb el mateix registre vocal. No caben els elogis que li podem fer a Eggerton en aquestes línies. 
Pel que fa a la resta de papers principals trobem a Jamie Bell, Richard Madden (Game of Thrones) i Bryce Dallas Howard, que va haver de guanyar uns quants quilos per interpretar a la mare del protagonista. Però dels secundaris, deixeu-me que em quedi amb Jamie Bell, qui va ser el nen de Billy Ellliot, que interpreta al lletrista i amic de tota la vida de John, Bernie Taupin. La relació entre ambdós personatges és molt tendra i la química entre els actors és magnífica. Ja des de la primera trobada, t’adones que seran amics tota la vida. 
Rocketman és un exemple de com haurien de fer-se els biopics. Més enllà de la narració d’uns fets, en una pel·lícula és més important com s’expliquen narrativament i visual. La música ens serveix per conduir la història, no per punxar un tema darrere un altre sense cap més sentit. Aquesta narrativa l’utilitza per fer una proposta artística molt propera al musical clàssic.
Trobaràs un especial de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.

- Publicitat -
- Publicitat -
- Publicitat -

Últimes notícies

La gira “Respira” de Joan Dausà a punt d’exhaurir entrades

Els únics concerts que realitzarà aquest estiu Joan Dausà seran en el marc del “Respira: Un concert, una festa, una experiència”. Es tracta d’un nou esdeveniment, ideat pel mateix Dausà, que tindrà lloc al recinte de la ciutat grega i romana d’Empúries (Museu d’Arqueologia de Catalunya), a l’Escala, durant sis dies -24, 25 i 26…
- Publicitat -

Altres notícies

- Publicitat -