24.1 C
Pals
Dissabte, 19 setembre 2020

Un cop de tramuntana

La primera vegada que vaig anar a Cadaqués, un viatge al darrera d’una petita moto que va trigar només sis hores per arribar-hi des de Barcelona, bufava una tramuntana tan ferotge que per poc no caiem de la moto quan ens varen parar. Va ser llavors quan vaig descobrir aquella llum de la que parlaven pintors i entusiastes del vent i del poble. I una mica més tard quan hi començarem a anar ben sovint i després al llogar-hi una casa, vaig entendre què era la tramuntana  per aquella gent  tant allunyada de la vida de ciutat que jo vivia llavors, a mes del nom del vent qu’assecava els llençols amb cinc minuts. “Es un cop de tramuntana” deia la Marieta de la botiga d’espardenyes quan algú li responia de mal humor, “Un cop de tramuntana” cantava tot ballant la sardana  el Joan de la Bola a la noia que  s’havia enfadat perque ella no sabia ballar-ne,  “Un cop de tramuntana” explicava el Pere del Marítim a qui el volia escoltar quan explicava que li havia passat al Pepet de Cal Sevi que s’havia penjat d’una biga del teulat.

Uns anys després, quan vaig començar a venir per aquestes terres del Petit Empordà jo em pensava que de la mateixa manera que el paisatge vora el mar era ple de pins fins a l’aigua tant diferent de les roques torturades i grises que no deixaven néixer un bri d’herba en les platges de Cadaqués, el que la gent pensava de las tramuntana també seria diferent. Però m’equivocava. Un dia passejava pels voltants dels camps i de la  casa que m’acabava de comprar amb un pagès veí  que vivia a l’altre banda de l vall i que m’explicava com havia de tenir cura de l’aigua estancada que només buscava  camí deia, i tot de cop es va aturar sorprès per la magnificència d’una Alsina, vaig pensar jo. “Mira quin arbre” va dir-me. “Si es molt bonic” vaig respondre.  I ell:  “Es un arbre magnífic per penjar-se”.

La mort vaig entendre llavors, es aquí tant propera a la vida com ho era per aquella gent de Cadaqués en el anys que encara no havien estat envaïts per les modernitats del  turisme, O, al menys la paraula de la mort i totes les seves connotacions i maneres de manifestar-se.

Tot era diferent. La tramuntana era tan poderosa i tenia tant ressò en la vida de la gent que si ens organitzàvem per trobar-nos a la platja de Sa Cueta on nosaltres havíem llogat un dels dos pisos de la casa de la senyora Vinyas que donava just sobre l’aigua de la cala, i si aquell nit bufava la tramuntana tothom hi venia,   fins i tot baixava Marcel Duchamp que vivia al pis de sobre  nostre, llavors podíem estar segurs que la festa duraria fins que sortís el sol. En  canvi si triàvem una nit amb vent de mar a dos quarts de dotze tothom trobava una excusa per anar-se’n a casa.

A mi em sembla que ara la tramuntana no bufa tant fort com en aquells anys, però no ho asseguraria, potser la memòria m’enganya. El cas es que ara ja ningú sentencia, com llavors: “La tramuntana no dura mai ni menys de tres dies ni mes de nou”.

Ben mirat potser m’equivoco, perque quan bufa com ho ha fet aquesta nit passada, jo que tinc la desgracia que Enher o Endesa o sigui qui sigui qui ens cobra aquestes factures de la llum tant injustificades ha col·locat just a sobre de casa meva  una bateria de cables d’alta tensió on en dies de calma s’hi instal·len pardals i orenetes, dons  quan sento el grinyol de contrabaix escardat del vent contra els fils d’alta tensió ja no es por de caure el que tinc ni angoixa de que m’agafin ganes de penjar-me, sinó un terror tant poderós que arribo a oblidar que només es tracta “d’un cop de tramuntana”.

Temps de lectura: 3 minuts

Més àudios