Publicitat

Els qui em coneixeu, sabeu que no sóc massa futbolero. Poques vegades em veureu en algun camp, i si miro algun partit a la tele serà alguna final, més que res per l’ambient de cervesa i amics. Fins i tot diré. De ben petit els meus pares em van portar, com a gran regal, a presenciar un partit al Camp Nou. Jugava un Barça-Las Palmas. D’aquell partit en recordo ben poca cosa. Era novembre del 1985, on el Barça va quedar tres a un, com dic, contra Las Palmas.

Em vaig avorrir tant, que vaig passar-me tot el partit llegint un Mortadelo y Filemón. Pels espectadors devia ser l’atracció del Camp Nou. Tothom mirant el partit, i jo, un xaval de pocs anyets, amb un còmic dins l’estadi. Com us podeu imaginar, els meus pares ja no m’hi van portar mai més.

Amb 44 anys segueixo sent poc futbolero, però es dóna el cas que aquest mateix diumenge s’ha tornat a jugar un Barça-Las Palmas, que per mi ha tingut el mateix valor esportiu que l’altra vegada: zero.

I no pel partit en si mateix, ni pels punts aconseguits, ni per disputar-se a porta tancada. Sinó per les circumstàncies que es vivien fora del Camp Nou. Aquest diumenge no em caldria portar cap Mortadelo. HI havia, just a fora, una història real, trista i propera. Amb la gent dels nostres pobles, que n’exercien el protagonisme. Una història de pagesos, bombers, mestres, amics, dones, homes, famílies, gent gran… El xoc entre cares il.lusionades, que contrastava amb les cares sense rostre, ocultades pel casc.

I entremig d’aquesta situació, les paraules universals de Gerard Piqué, gran i immens Gerard Piqué, sobre el que passava aquí, que li van sortir emocionades, trencades pel plor però sinceres. Piqué va explicar al món bona part del que ha estat aquest diumenge. Qui deia que els futbolistes no sabien parlar?

Encara queda lliga, desitgem sort.

Publicitat