Anar a a Madrid sempre em fa mandra, més enllà de reconèixer que hi ha coses d’aquesta ciutat (especialment un parell de museus) que m’encanten. Hi vaig mitja dotzena de vegades a l’any, per raons de feina, per coincidir amb hotelers d’arreu d’Espanya a les reunions del consell executiu de l’Instituto Tecnológico Hotelero. Des de l’octubre de l’any passat, aqestes anades a la meseta han esdevingut encara més incòmodes i he hagut d’aguantar més d’una discussió als dinars posteriors a les reunions, a l’entorn del tema català i més d’un insult al carrer, simplement per portar un llaç a la solapa de l’americana.

Dimarts a la nit, a l’arribar a Puerta de Atocha, em vaig trobar la ciutat menys sorollosa i pacífica del que és habitual en aquella hora del vespre.

Els taxis de la ciutat tenien un aire crispat, feien olor de pneumàtics cremants. Vaig decidir anar a peu al meu hotel, situat al Paseo el Arte, a quinze minuts caminant. Curiosament ningú es va fixar en la meva bufanda ni en el meu llaç groc en tot el trajecte. En pujar a l’habitació no vaig poder reprimir un crit: Visca la vaga del taxi!