Ha estat director de Revista de Palafrugell i coordinador de Crònica d'un any, així com redactor a La Proa, diari del Baix Empordà o Revista del Baix Empordà, entre altres. Corrector i traductor de diferents obres.

Aquest terme el va encunyar l’escriptor local, no prou reconegut, Josep Martí Clarà ‘Bepes’ (1909-1988), cronista i rapsoda de l’anecdotari de la Vila del Peix Fregit, per referir-se a un parlar nostrat, que en temps pretèrits identificava el tremp i la singularitat dels nostres pobles. En aquest àmbit Edicions Baix Empordà editava l’any 2009 Coses sentides. El Parlar de Palafrugell, on Maria Bruguera i Carlos Serra van coordinar tot un seguit de col·laboradors, en un llibre que es va esgotar en un any i es va haver de reeditar. S’hi recullen tot de localismes, sigui empordanesos o pròpiament locals, amb explicacions etimològiques i aclaridores.

D’altra banda fa un parell d’anys Josep Roura Roqué publicava La Societat Gastronòmica d’en Nyoca. 50 anys, un llibre amb un llenguatge arcaicament exquisit farcit d’anècdotes sobre les xefles d’aquesta colla d’aficionats a la pesca que es troben a l’estiu a l’entorn de la cala es Vedell, en terme de Mont-ras. Roura està a punt de treure a la llum un altre llibre, Amarats de salanc, un recull d’articles on parla –amb aquest mateix estil popular– dels motius amb què es coneixia a gairebé tots els palafrugellencs, de personatges singulars i, evidentment, d’un sucós anecdotari que gira a l’entorn fonamentalment del mar i la pesca, la seva gran passió.

Els costums i la parla, canvien, però no per això cal renunciar a les nostres arrels i a les essències de la llengua pròpia. Per fer-nos una idea d’aquest idiolecte que antany mostrava un tarannà, una manera de ser, què millor que il·lustrar-ho amb alguns passatges de l’article ‘Palafrugellenqueries’, publicat per ‘Bepes’ a Revista de Palafrugell el maig de 1965:

“…Si una cosa va així-així, en diem ni fu ni fa, però tenim en reserva: mitja figa, mig raïm, leri-leri i tral·là-tral·lera. Un coix, per al món, és un coix. A casa nostra, quan anem coixos, i hi anem per moltes coses, fem pela i deu o tenim una pota rauxa”.

“…I per quan algú se’n fa l’estella o se’n va al calaix en circumstàncies especials, tenim una frase dura, basta, però precisa i meravellosa: ‘Va quedar de canoca enlaire!’, diem”.

“…Si fa un dia serè, molt serè, diem que hi ha un cel net com un ull de peix, i si fa boira, tenim una boira especial que en diem boira pixanera, que és una boira que no la té tothom que vol!”.