Avui llegia al diari que el desequilibri territorial ofega els pobles petits. No senyors, als pobles petits els ofeguen els mals governants, que promouen la desigualtat i el centralisme. No son només els recursos, també és la invisibilitat, els transports públics ineficients (o inexistents!), l’internet que no va, la llum que cau cada dos per tres. D’un temps ençà, hi penso molt. D’arreu enviem els fills a ciutat. Enviem els nostres impostos. Enviem els nostres diners, les nostres idees. Ens n’hi anem nosaltres. No tornem. O tornem de vacances, a descansar, a jaure. Però no a treballar, no a formar gent. No a viure. No a guanyar diners, no a generar-ne. A cada metge que estudia al Trueta i encabat la residència se’n va a treballar a França perquè es cobra més i és aprop, es mor un gatet. I en tenim un cementiri, de gatets. Subvencionem contractes que formaran gent que quan acabin, no tornaran. I si no hi ha retorn, la inversió és una estafa. Un pou sense fons. Els hem de poder oferir més. Millor. Que ve de lluny, ja ho sabem. Que ens queixem, en fa de temps. Però i què més? Els retrets van bé per desfoga’s, però calen solucions. Dels d’abaix, pels d’abaix. I els de dalt, que escoltin. Jo no vull senyors que manin tancats en despatxos. Vull senyors -i senyores! Que preguntin. Que escoltin. Que mirin. Que creguin. Que trepitgin el terreny. Per conèixer el bosc, un ha de tocar terra. Ensumar-la. Enfangar-se. Ja en tinc la pipa plena, de decisions asèptiques. Sense estimar, és difícil voler bé.
Temps de lectura: < 1 minut
Més àudios
El Baix Empordà en bicicleta
Com que tenia una certa necessitat de descans i vacances, m'he resistit a l'adrenalina de la professió a la que pertanyo, el periodisme, i...
Pot fer canviar el món
Des que va abandonar el Teatre Nacional de Catalunya, el passat mes de gener, l’espectacle Encara hi ha algú al bosc, del col·lectiu Cultura...
Toni Albalat: “Amb una mitjana de 150 dies de pesca per embarcacions ens fa difícil tirar endavant”
La implantació del pla del mediterrani occidental preveu que el 10% de la superfície de pesca estigui vedat i passi a ser zona d’alevinatge....
Darrera d’una història, la història!
Aquest temps, que es podria qualificar com “entre parèntesi”, és un temps estrany. Però no per ser estrany, ha de passar com un malson...