La Gemma Rovira és traductora

Com que tinc el cor dividit entre Barcelona i l’Empordà… No, no és cert. Si de cas, tinc el cor a l’Empordà i el cap a Barcelona. O el cor i el cap a l’Empordà, i els peus… un aquí i un altre a la capital. En fi, no m’embolico més: com que visc a cavall entre Barcelona i l’Empordà, tinc el costum de veure moltes coses a través del mirall d’aquesta dicotomia.
El Nadal és un exemple. El maleït Black Friday s’ha convertit en el detonant de l’allau de consumisme de cada any. Ja m’agraden les festes, però aquesta desmesura sempre em deixa una mica desconcertada. I a Barcelona sembla que tot sigui més excessiu. Allà corre més la gent; potser és per això que van tan avançats, carregats de paquets embolicats per a regal.

Doncs bé, enguany aquesta nova efemèride d’importació, que va coincidir amb l’encesa de les llums nadalenques, em va enxampar a Barcelona; i després del tastet vaig tornar al meu poble, que sembla inalterat, i ho vaig agrair. Fa més fred, i el paisatge canvia, i cadascú s’adapta al canvi d’estació com li pertoca. Aquí no em sento tan culpable de no haver-me incorporat, al menys no encara, a les hordes de compradors obligats.
Però l’agenda mana, i la setmana passada, una mica a contracor, vaig haver de tornar a la ciutat per anar a un sopar. Només un sopar. I em van robar la bossa al restaurant.

Inevitablement, això també m’ho miro des de l’òptica d’eterna desplaçada. Des del fet mateix (no sé, potser sí que em poden robar la bossa a qualsevol restaurant empordanès, traient-me-la dels mateixos peus, però… no sé, sembla una cosa com més urbana) fins el tracte que he rebut als diferents llocs on he hagut d’anar a fer les gestions de rigor (no entraré en detalls per no fer-me mala sang).
Puc pensar que no he començat les festes amb molt bon peu, o llegir el missatge i quedar-me el màxim temps que pugui on em sento més còmoda: al meu recó tranquil i amable de l’Empordanet.