Fa un temps un company advocat laboralista em va comentar, amb un cert enuig, que la classe obrera s’està perdent, no perquè hagi desaparegut sinó per falta de consciència de classe.
En general, a tothom li agrada pensar que dins l’estament social no està situat abaix de tot, sinó que amb cert optimisme tothom es vol situar al mig. És un optimisme totalment conscient, ja que tothom sap perfectament que els més adinerats es situen tan amunt que la diferència entre abaix de tot i a on voluntariosament ens situem, és mínima.
Si la classe mitja és aquella on es situa una persona que si perd el seu lloc de treball pot mantenir igualment un bon nivell de vida, o aquella que en una família estàndard de 4 persones tan sols és necessari que en treballi una, aleshores constatarem que la classe mitja s’ha fos.
Si la classe obrera és aquella que depèn del seu treball per poder viure, amb major o menor nivell de vida, però que necessàriament depèn de mantenir els seus ingressos laborals, aleshores coincidirem que la immensa majoria de la societat és classe obrera.
Com que la majoria de nosaltres no treballem en una fàbrica, tenim estudis superiors i sempre mirem amunt amb optimisme, ens conforta mantenir esquemes ja antics i continuar parlant de classe mitja. Però tots sabem que els rics de debò ho són tant, que passen de llarg de classe alta. No hi encaixen.
La roda de l’economia té alts i baixos, roda més a poc apoc o més depresa, però continua generant riquesa, no para. Els avanços tecnològics i l’augment de la productivitat hi han ajudat. Tot i que malauradament, possiblement per dèficits democràtics, el creixement econòmic s’està comportant com unes tisores, quan més puja la fulla metàl·lica de dalt, més baixa la de baix, quedant el mig ben buit. Allà on ingènuament i continuem col·locant la classe mitja.
