Són temps complicats per a les decisions polítiques. EL temps que ens ha tocat viure fa que qualsevol decisió que es prengui, sigui vista per una bona part de la població, com una traïció. Mireu-vos, sinó les xarxes. Feu un cop d’ull al twitter i les reaccions de la gent a sigui quina sigui la decisió que es prengui.

Al marge que és impossible debatre en espais tan curts com els 280 caràcters, sembla més un mur de les lamentacions virtual, un abocador de baixes passions que per la bombolla comunicativa que suposa, arriba fins i tot a condicionar decisions que, mal els hi pesi a uns quants, s’han de prendre en despatxos i després de negociacions. Es diu política i si es fa ben feta, és tan compatible amb la transparència que mereix la ciutadania, com incompatible amb fer-la a la plaça pública o a cop de twitter.

Tot plegat, però no és nou. Shakespeare escrivia el 1609 sobre com les decisions que prenia un governant, es podien condicionar pel poble i com, una vegada condicionades, era l’altre “bàndol” el que el titllava de traïdor.

A Coriolà Shakespeare presenta un d’aquells personatges que provoca els sentiments  més  diversos en l’ànim de l’espectador. A Roma, una ciutat clarament diferenciada en classes -nobles i plebeus-, Coriolà emergeix com el triomfant cabdill d’una nissaga de patricis, que odia el seu poble fins a trair-lo i passar-se al poble volsc, l’enemic.

Quan, finalment, gràcies a la intercessió de la seva poderosa mare, desisteixi de no derrotar Roma, es convertirà de nou en un traïdor per al poble volsc, i pagarà amb la mort la seva agosarada decisió.

Ara canvieu la pena de mort per la pena del twitter i els insults de traïdor i botifler i canvieu el nom de Caius Coriolanus pel del polític que vulgueu. I ja de passada, preguntem-nos si nosaltres com a ciutadans, no podríem fer alguna cosa una mica millor.